El cementiri d´Horta. Tombes i panteons

Introducció

La investigació del Cementiri d’Horta va ser publicada l’any 2020 al web «Art Funerari», projecte dut a terme per la Universitat de Barcelona. Les fitxes van ser elaborades per Andrés Paredes Úbeda qui es va encarregar de la recerca històrica i fotogràfica i Montserrat Oliva Andrés qui va realitzar la descripció historicoartística i l’anàlisi de les obres d’art. Actualment, el web «Art Funerari» no està operatiu i, per aquest motiu, s’ha publicat la investigació del Cementiri d’Horta al blog «Fenix Art» per reivindicar l’autoria dels investigadors.

Degut a l´extensió del treball el qual va permetre treure a la llum dades inèdites, aquesta investigació es publica en dues entrades consecutives la primera de les quals, El cementiri d´Horta, gira en torn de la història del recinte. Aquest segon post continuació de l´anterior, se centra en cinc tombes i set panteons que són analitzats tant des del punt de vista iconogràfic com historicoartístic sense deixar de banda la biografia dels seus promotors. Al final del post hi trobareu la Bibliografia complerta, així com les Fonts documentals i Premsa.

El cementiri d´Horta. Tombes i panteons parteix d´un estudi previ dels mateixos autors Paredes, Andrés; Oliva Andrés, Montserrat. <<Redescobrint el cementiri d´Horta>>. EL POU, Publicació del Grup d´Estudis de la Vall d´Horta i la Muntanya Pelada, 2019, Núm. 9, 56 – 58

I també d´un treball d´investigació anterior, dut a terme pel fotògraf Andrés Paredes, i que va revel.lar informació desconeguda fins aleshores. Aquesta investigació va permetre entre altres qüestions, identificar amb base documental qui va cedir els terrenys per a la construcció del nou cementiri, cessió que sempre s´ha atribuït erròneament al marquès de la Vall de Ribas. La recerca es va publicar a: Paredes, Úbeda, Andrés. <<Cementiri d´Horta, la memòria silenciosa>>. EL POU, Publicació del Grup d´Estudis de la Vall d´Horta i la Muntanya Pelada, 8 desembre 2018, Núm. 8, p. 55 – 60

Tomba d’Hermenegildo de Llauder i de Bransi, Marqués del Valle de Ribas. 1880. Número 13
Làpida de la tomba d´ Hermenegildo de Llauder i de Bransi, marquès de Valle de Ribas. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

En el centre del cementiri, on s’entrecreuen els seus dos eixos, es troba l’antiga creu llatina ja esmentada erigida per Hermenegildo de Llauder.

El cos del marquès descansa molt a prop de la capella del cementiri, en una tomba que ell mateix encarregà l’ 1 de juliol de 1880. Es tracta d’un monument molt auster format per un petit edicle quadrangular amb frontó decorat amb arcs secs i cornisa que precedeix la làpida. Aquesta làpida destaca per un escut esculpit en baix relleu de marbre, ornamentat amb fulles d’acant i coronat per un elm heràldic corresponent al seu títol nobiliari de marquès on s’hi va gravar la següent inscripció: “Propiedad del M.Y.Tre Sor Dn Hermenegildo de Llauder y de Bransi. Marques de Valle de Ribas que mandó construir este panteón el dia 1 de Julio de 1880”. Rodejant el monument hi ha un tancament amb barana de barrots de ferro amb decoració floral. Cal destacar que les làpides que s’han col·locat dins del perímetre de la barana no corresponen amb la família.

Hermenegildo de Llauder (27) va néixer a Argentona el 5 de juliol de 1789 i va morir a Madrid, el 6 de març de 1851. Va ser fill de Manuel Llauder i Camin (Argentona, 1789-Madrid, 1851), Marqués de la Vall de Ribes. Va ser Capità General de l’Exèrcit (1832), Ministre de la Guerra (1834-35) i Senador Vitalici (1845) (28). Es va casar amb Maria Buenaventura Bransí i Terrades (1796-1874), hereva de l’antiga casa Bransí, documentada a Horta per Francisco Zamora que la descriu com una finca plena de vinyes i arbres fruiters, amb una font abundant d’aigua i amb una significativa extensió de terreny.

Tomba de Cayetano d’Amat i d’Amat: Baró de Maldà, Castellar i marquès de Castellvell. 1872. Mestre d’obres: Federico Farreras. Numero 7
Tomba de Cayetano d´Amat i Amat. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Cayetano d’Amat i d’Amat és va casar amb Maria Antònia Gras de Viladomar qui sembla que va encarregar al mestres d’obres Federico Farreras aquest monument en record seu l’any 1872 (29).

Sobre un pedestal s’erigeix una creu llatina. En el pedestal hi ha una placa on s’hi gravà en llatí un epitafi en honor seu que diu: “D.D CAJETANI DE AMAT ET DE AMAT. MARCJOPMOS CASTELLBELL, OPTIMI VIRI. MUNIFICENTIA IN PAUPERES. NEC NON. MAXIMA IN
DEUM PIETATE PRAEDITI. FATO FUNCTI DIE 28 MARTII 1868 EXUVIAS TENET SEPULCHRUM. R.I.P”

Tomba de Cayetano d´Amat i Amat, epitafi honorífic gravat a la placa. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Per tal de no perdre els drets i privilegis que els hi atorgaven els seus títols nobiliaris, les famílies dels marquesos de Castellbell i Castellmeià i els barons de Maldà van concertar matrimoni repetidament entre membres de les pròpies famílies.

Cayetano d’Amat i d’Amat va ser descendent de Rafael d’Amat i de Cortada que va escriure durant 50 anys un dietari en el qual descrivia minuciosament tot el que succeïa al seu voltant: «Calaix de Sastre». Gràcies a aquest document històric coneixem molts detalls de gran interès de la Barcelona del segle XVIII i XIX relatats de primera mà (30).

Panteó de la família de Marsans-Peix. 1912. Arquitecte: Juli Fossas Martínez. Números
5,9 i 10
Panteó Marsans-Peix. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

El panteó Marsans-Peix va ser construït l’any 1912 (31) per l’arquitecte Juli Fossas Martínez. És un panteó d’estil eclèctic coronat per una cúpula amb la figura d’un àngel que porta una palma. Gran part de les escultures d’aquest panteó, de profund caràcter religiós, mostren el respecte i admiració de la família per la figura de Crist.

El panteó capella té una planta rectangular formada per la unió de dos cossos quadrats. Cadascun d’ells disposa d’un cos addicional a cada banda que sobresurt de la façana. Aquests quatre espais adossats acullen els nínxols, situats a cada costat de la nau principal. L’estructura que acull la primera filera de nínxols està realitzada amb una coberta semicircular, mentre que la segona ho està amb una coberta a dues aigües (inicialment també era semicircular, però una reforma posterior canvià la seva forma). Al fons de la nau hi destaca un absis semicircular, coronat per una volta estrellada, amb un altar que conté
l’escultura d’un crist crucificat.

S’accedeix al mausoleu per mitjà d’unes escales de marbre que donen a una porta de ferro forjat amb vidriera policromada d’estil modernista. La porta està flanquejada per un arc ogival amb un relleu de decoració vegetal i zoomorfa. En els extrems d’aquesta façana hi ha les representacions de Domenec de Guzman i Josep de Natzaret en un dosseret. Per sobre de l’arc descrit trobem una garlanda de flors que envolta la inscripció “Família de Jose Marsans i Rof” i, tot just al damunt, tres finestres amb vidriera policromada amb forma d’arc de mig punt. Les finestres estan emmarcades per unes motllures de forma esglaonada. Un frontó sense base corona la façana principal amb una cornisa decorada amb relleus florals i rematada per una creu llatina, també amb decoració floral, amb un crismó en el centre.

L’arquitecte Juli Fossas Martínez (1868-1945) va voler deixar la seva empremta en el panteó inscrivint el seu nom en el extrem dret de la façana principal. El panteó no va passar desapercebut en la seva època ja que va protagonitzar un reportatge fotogràfic de la prestigiosa revista “Arquitectura y Construcción” de l’any 1913 (32) en el que s’hi mostraren diverses fotografies. Fossas va ser un arquitecte amb una obra molt prolífica, especialment a la ciutat de Barcelona on va ser ajudant de l’oficina facultativa de “Urbanización y Obras” de l’Ajuntament. També va ser arquitecte municipal d’El Masnou, Malgrat i Arenys de Mar (33). Pel que fa a l’art funerari va realitzar quatre panteons al Cementiri de Montjuïc dels que podem destacar el desaparegut Panteó Rocamora o el Panteó de Ramon Blanco
de Erenas (34).

Josep Marsans i Rof va fundar la Banca Marsans el 1892, dedicada a les operacions borsàries, el canvi de divises i la negociació de cupons i transferències i que va passar a anomenar-se J. Marsans Rof i Fills, amb l’arribada de la nova generació. Viatges Marsans, la degana de les agències de viatges, va tenir la seva primera oficina en els números 2 i 4 de la Rambla de Canaletes. El 1912 va introduir un sistema de pagaments inèdit fins llavors, els xecs de viatge, expedits per la Banca Marsans Rof (35).

La família va encarregar la seva casa d’estiueig, la casa Marsans, a l’arquitecte Juli Marial i Tey. Està situada al barri de Vallcarca de Barcelona i destaca per la seva decoració interior inspirada en l’Alhambra de Granada.

Simbologia del Panteó de la família de Marsans-Peix. 1912. Arquitecte: Juli Fossas Martínez. Números 5,9 i 10

La família Marsans i l’arquitecte Juli Fossas Martínez van dissenyar un panteó ple d’iconografia i simbologia funerària. Amb l’objectiu de mostrar tots els detalls ocults en aquesta magnifica obra en farem una breu descripció.

Hi destaquen especialment les dues escultures en marbre a cada banda de la porta. A l’esquerra hi ha la representació de Josep de Natzaret que porta al nen Jesús en els seus braços. Amb la mà esquerra subjecta una vara florida de lliris, símbol del seu matrimoni virginal amb la verge Maria. A la dreta hi ha la representació de Sant Domenec de Guzman vestit amb una túnica i un manteu. A les mans porta un llibre i un rosari, dos atributs que el solen caracteritzar. Però si hi ha una iconografia que l’identifica especialment és el gos que es troba als seus peus subjectant una torxa a la boca, en al·lusió a la llegenda de la seva mare: estant embarassada, va somiar amb el seu fill ja nascut acompanyat d’un gos amb una torxa, símbol de la seva lluita contra la heretgia.

Amb relació a la porta, l’arc ogival està decorat amb un relleu de roselles i cascalls que simbolitzen la fugacitat de la vida i el descans etern. Amagats entre la vegetació es poden observar llangardaixos, una al·lusió a l’anima que busca la llum. També s’hi troben ratolins, antagònics dels llangardaixos, que simbolitzen la malaltia, la mort i el dimoni.
La porta forjada d’estil modernista està decorada amb passiflores, símbol de la passió de Crist. Per les seves propietats medicinals és símbol també del somni i el descans etern.

Porta del Panteó Marsans-Peix amb relleus de roselles, cascalls, llangardaixos i ratolins. la porta de ferro forjat d´estil modernista, està decorada amb flors de passiflora. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda
Detall de l´arc ojival, llangardaixos amagats entre les fulles de vegetació. Sota l´arc, la porta de ferro forjat decorada amb fulles de passiflora. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

A la resta del panteó hi ha diverses escultures i relleus amb iconografia relacionada amb la mort. En les façanes laterals trobem les edats de la vida representades per quatre busts femenins que s’identifiquen amb l’adolescència, la maduresa, la vellesa i la mort. A la façana esquerra hi ha l’escultura d’un gos, símbol de la fidelitat cap a Deu. També exerceix la funció de psicopomp ja que els gossos fan de guia en el camí de l’ànima cap al cel. A la façana dreta trobem l’escultura d’un mussol, símbol de la mort pels egipcis, i, darrera seu, un relleu amb el monograma de Crist “JHS” que significa “Jesus, Home i Salvador”.

Detall dels quatre busts femenins que representen les edats de la vida. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Coronant el panteó trobem l’escultura d’un àngel assegut amb els braços entrecreuats que mira cap el cel en actitud contemplativa. En les seves mans porta una palma, símbol universal de la victòria, l’ascensió, la regeneració i la immortalitat.

Tomba d’Antoni Massó i Casañas. 1915. Arquitecte: Ubald Iranzo i Eiras. Número 19
Tomba d´Antoni Massó i Casañas. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

En la senzilla làpida que presideix la tomba d’Antoni Massó hi ha gravada en lletres de gran mida la inscripció “VAS DE ANTONI MASSÓ CASAÑES Y ELS SEUS, Any 1912”. Tot i constar-hi aquesta data, segons “La Vanguardia” la sepultura fou construïda l’any 1915 (36)

A la part de dalt hi ha gravat un crismó, monograma de Crist format per les dues primeres lletres del nom “Xristos”, Jesús en grec. A sota hi ha un caduceu, emblema del deu Hermes, compost per una ancora on s’entrellacen dos serps amb un elm alat. La presencia del caduceu d’Hermes en l’art funerari s’ha d’interpretar com un símbol del deu exercint la seva funció de conductor d’ànimes. En aquest cas també estaria relacionat amb l’activitat professional del difunt, ja que Hermes també és el déu del comerç i de tots aquells oficis que impliquin un intercanvi (37).

L’arquitecte de la tomba va ser Ubald Iranzo i Eiras (38) (Barcelona, 1854 -1923). Una de les seves obres més destacades és la construcció de la Casa de la Vila de Sant Sadurní d`Anoia. També va col·laborar amb el prestigiós escultor Josep Campeny en la creació d’obres funeràries, com per exemple en el panteó de la Familia Palay-Gaudier del Cementiri de Sant Gervasi o la sepultura d’Aurèlia Joseph i el Panteó de Baltasar Fortuño, ambdós en el Cementiri de Montjuïc (39).

Antoni Massó i Casañas, fou consultor del rei Alfons XIII. Considerat un dels pioners de l’excursionisme formà part de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, precursora d’aquest moviment, i que més endavant, l’any 1891, canvià de nom per passar-se a dir Centre Excursionista de Catalunya. Antoni Massó consta en el llibre de socis amb el número 15. Entre altres càrrecs fou president del Casino Mercantil de Barcelona (1915) i director del Banc de Préstecs i Descomptes de Barcelona, situat a la Plaça de Catalunya 14 (actualment ocupat pel Corte Inglés). Antoni Massó i Casañas va morir el 4 de Febrer de 1938 (40).

Es va casar amb Isabel Llorens Mossó amb qui tingué a Manuel Massó i Llorens (1876-1952), enginyer i polític nacionalista català que va ser catedràtic de tecnologia tèxtil de l’Escola Industrial de Vilanova i la Geltrú i director de l’Escola d’Indústries Tèxtils de Barcelona.

Segons el testimoni del seu net, Jordi Massó i Sans, Antoni Massó, va fer construir a l’arquitecte Puig i Cadafalch una torre modernista d’estiueig al Portell de Valldaura, a la carena de Collserola. Malauradament aquesta casa d’estiueig va ser enderrocada l’any 2009 (41).

Panteó dels Consorts Marcet-Planàs. 1902. Arquitecte: Enric Sagnier. Número 23
Panteó Marcet-Planàs. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Aquest monument funerari, construït l’any 1902, va ser projectat per l’arquitecte Enric Sagnier Villavecchia (1858-1931). Consta d’una columna truncada d’estil neoclàssic de marbre blanc.

L’obra te dos cossos ben diferenciats. En primer terme hi ha dues làpides inclinades decorades amb relleus florals. En la part central de cadascuna d’elles s’hi va gravar el nom dels difunts “Dolores Planas de Marcet” i “Federico Marcet Vidal” encerclats per una corona de semprevives, emblema de la vida eterna que simbolitza, fruit de la durabilitat de les seves flors seques, el record dels nostres difunts. Flanquegen aquestes dues corones dos frisos on es representen flors i fulles de pensament (Viola tricolor), planta que simbolitza “la transformació de l’ànima i s’usen per expressar un bon record al costat de la tomba d’una persona per qui conservem afecte” (42). Part d’aquestes dues làpides s’han perdut, però se’n conserven algunes fotografies antigues que ens han permès conèixer el seu contingut.

En segon terme podem observar un conjunt format per una estructura que recorda una basa de grans dimensions i una columna trucada. Ambdós elements estan sustentats per una gran base de forma quadrangular amb els vèrtexs arrodonits i decorada amb una banda de relleu continu de fulles d’acant enroscades sobre si mateixes i encerclades, una disposició de clara inspiració grega. Aquesta base es troba interrompuda per dues escales situades en els seus laterals. Per sobre s’hi poden observar diferents elements, tots ells de forma octogonal, que simulen, a gran escala, una basa d’una columna clàssica: una espècie de plint llis realitzat amb carreus alineats, un cos còncau que simula una escòcia, un cos convex que podria representar un toro i finalment un llistell.

Per damunt hi trobem una nova estructura octogonal decorada amb una inscripció en llatí de l’oració per les ànimes dels difunts on s’hi llegeix: “Requiem æternam dona eis, Domine, et lux perpetua luceat eis”. En el centre de quatre dels seus costats hi ha un relleu adossat de forma quadrada que conté un crismó i els símbols de l’alfa i l’omega. A continuació trobem tres estructures octogonals més que simulen l’estilobat de la columna. La darrera d’elles te una decoració en relleu de fulles d’acant, motiu que es repeteix en tot el monument, tot i que en aquest cas les fulles pansides li atorguen un caire de tempus fugit. Per sobre d’aquesta gran basa, un collarí entre dues escòcies ocupa la part inferior de la columna, tot i que seguint els esquemes clàssics aquesta estructura s’hauria de situar sota del capitell i no en aquesta posició. Aquest canvi en la localització del collarí és un recurs
que Sagnier també va utilitzar tant en el Palau de Justícia de Barcelona com en la Nova Duana de Barcelona. Corona el panteó un fust truncat amb canaladures i llistells. La columna truncada simbolitza una vida que ha acabat. Com a estructura vertical es un símbol ascensional que connecta la terra amb el cel.

Enric Sagnier no només va projectar edificis civils, religiosos o socials sinó que també va realitzar força obra funerària. En trobem exemples en els cementiris de Sitges, Poblenou, Montjuïc, Arenys de Mar, Masnou i Cabrils (43).

Frederic Marcet i Vidal, va ser propietari del palau situat a la cantonada de Gran Via de les Corts Catalanes amb Passeig de Gràcia (conegut per allotjar els cinemes Comèdia). Estava casat amb Dolors Planàs i Armet, qui tenia quatre germans el més gran dels quals era Claudi Planàs i Armet, director gerent de la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Barcelona i França. Claudi va comprar la masia de can Planàs, finca on avui es troba el Centre Cívic del Guinardó. L’any 1872 Marcet va comprar a Horta el conegut fins aleshores com a Mas Calvet, proper a la masia de Can Cortada, i que fou conegut des de llavors com a Can Marcet.

Frederic Marcet va morir l’any 1898 (44), deixant la propietat d’Horta a la seva dona, qui a la vegada la llegà a les seves dues germanes Anna i Concepció. L’any 1940 les monges Saleses compraren als hereus de Concepció Planàs i Armet la torre de Can Marcet i les terres de la finca, quedant la casa integrada al monestir. Actualment el convent de la comunitat religiosa de les Saleses ocupa la torre i part de l’antiga finca, mentre l’altra part de les terres queda dins el recinte de l’actual col·legi dels Salesians d’Horta (45).

Panteó de la família Crehuet. 1875. Mestre d’obres: Federico Farreras. Numero 16
Panteó Familia Crehuet. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Monument funerari realitzat pel mestre d’obres Federico Farreras l’any 1875 (46) inspirat en l’art de l’antic Egipte. Sobre el centre d’un basament quadrat s’erigeix un obelisc que descansa sobre un pedestal. En la seva cara frontal hi ha la inscripció “Panteón de la família Crehuet”. Un tancament amb barana de barrots lanceolats de ferro rodeja el basament.
La recurrència de l’estil egipci en l’art funerari és sovint fruit de la seva estreta vinculació amb la mort, ja sigui pels seus rituals o per la seva creença en la vida més enllà del traspàs. Segons Eduardo Cirlot els obeliscs estan relacionats amb els mites de l’ascensió solar i la llum “com a esperit penetrant“ per la seva posició vertical i la forma apuntada que els remata (47).

Panteó de la familia Crehuet, detall de la làpida. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

El carrer i la torre d’en Crehuet estan situats en un racó molt antic d’Horta, davant del que havia estat el palau Cruïlles, conegut popularment com Can Don Joan a la Riera d’Horta. El carrer Crehuet també va ser conegut com el del Soldat, ja que Francesc Crehuet i Barceló era tinent de cavalleria. Francesc Crehuet i Pujolà, el seu pare, va comprar els terrenys de la que seria la seva casa el 1787(48). Després de dos matrimonis dels que no en tenim referències, sabem que es va casar en terceres núpcies amb Elvira Pich i Fillol (49).
Va tenir dos fills: Antoni, clergue, i Francesc, a qui passà finalment la finca. També va tenir una filla anomenada Dolores Crehuet que es va casar amb Emilio Cabré y Navarro (50).
Quan Francesc Crehuet Barceló va morir, fou enterrat en el Cementiri d’Horta. Es te constància, per la premsa de l’època, que va ser enterrat el 8 de maig de 1893 i que el seu seguici funerari va anar acompanyat per dos esquadrons del regiment de cavalleria de Mallorca, amb música del regiment d’infanteria d’Àsia i amb honors d’ordenança (51).

Panteó dels Consorts Sans- Bernet. 1913. Arquitecte Joan Bruguera i Roget. Numero 11
Panteó dels consorts Sans- Bernet. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Panteó construït l’any 1913 (52) per l’arquitecte Joan Bruguera i Roget (53) amb un cost de 8723,60 pessetes de l’època (54). Sobre un basament quadrangular reposa un sarcòfag d’estil neogòtic sostingut per la representació de quatre urpes de lleó, símbol perenne de protecció, força i justícia. Està decorat amb relleus que imiten l’arquitectura de les catedrals gòtiques cristianes. Podem apreciar arcs ogivals entrecreuats i traceria que simulen formes vegetals. Dins les traceries hi ha representats els símbols d’Alfa i Omega (la primera i la darrera lletra de l’alfabet grec) que signifiquen el principi i la fi de la vida. També és un símbol bíblic que trobem a l’Apocalipsi.

Signatura de l´arquitecte Joan Bruguera i Roget a la base del sarcòfag sostingut per unes urpes de lleó. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Dempeus sobre el sarcòfag trobem una escultura exempta de marbre, obra de l’escultor Enric Clarasó (1857 -1941), que representa una figura femenina que hi diposita roses. Les roses són símbol de l’amor suprem i transcendental. La seva vestimenta es fusiona amb el llençol que hi ha sobre el sarcòfag, una al·lusió al sudari de crist. L’escultura te una clara influencia del moviment artístic anomenat Simbolisme que buscava, a través de l’art, expressar el món interior: els ulls tancats que presenta la figura són una expressió evident de la seva emoció.

Figura femenina obra de l´escultor Enric Clarasó. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Enric Clarasó i Daudí (1857-1941) va ser un escultor català de renom vinculat al cercle artístic de Santiago Rusiñol i Ramón Casas. Va ser deixeble de Joan Roig i Solé mentre estudiava a l’escola de la Llotja. L’any 1883 va exposar per primera vegada en una exposició col·lectiva on van participar els escultors Josep Reynés i els germans Vallmitjana. Abans d’anar-se’n a viure a París amb Rusiñol i Casas, el 1880 va realitzar la seva primera exposició amb ells. A París guanyà la medalla d’or de l’Exposició Universal de París amb l’obra funerària titulada “Memento Homo” (55). Va ser membre de la Junta del “Real Círculo Artistíco” i professor de dibuix de diverses escoles (56).

Enric Clarasó va ser l’escultor que més obres va realitzar en els cementiris catalans, on va treballar tant l’escultura decorativa com el relleu, l’escultura exempta o l’esgrafiat (57). També va emprar diversos materials com el marbre, la pedra o el bronze. Les seves obres abasten des de l’estil realista, com es pot observar en el panteó Viàl i Solsona en el Cementiri de Montjuïc, fins el modernista i simbolista que podem veure a la sepultura de Silva Pérez, viuda de Leal da Rosa, en el mateix cementiri. Les seves escultures solen ser de temàtica religiosa com es pot observar a l’arc cova de la família Clapers novament a Montjuïc, però també va esculpir escultura exempta de simbologia abstracta com en la representació de «la fe» en la sepultura de Josep i Antoni Estruch de la mateixa necròpolis (58).

Francesc Sans i Grau es dedicava a la manufactura de cotó i, entre d’altres, a la fabricació de lona i tendals. L’empresa tenia una gran fàbrica al número 178 del carrer Diputació, construïda pel mateix arquitecte que va construir el panteó, Joan Bruguera i Roget (1914). Els consorts eren apreciats i col·laboraven activament en la vida social d’Horta (59) realitzant obres i aportacions per millorar la vida a la comunitat (60)

El matrimoni Sans-Bernet s’havia fet construir una casa d’estiueig (61), a la colònia «Les Estires», concretament a la via principal, la Rambla de Cortada, avui carrer Campoamor. Era molt habitual que les famílies benestants encarreguessin edificar tant les seves fàbriques com les seves residències familiars als més prestigiosos arquitectes i artesans del moment. Aquests eren també els mateixos que després rebien l’encàrrec de construir la que seria la seva última morada. En aquest cas però, la torre Sans-Bernet va ser obra de Ramon M. Riudor i Capella(62) (el mateix que inicià les obres de l’actual església d’Horta), mentre que fou l’arquitecte de la fàbrica de l’Eixample, Joan Bruguera i Roget, qui rebé l’encàrrec de construir el panteó.

Durant un temps, a la finca es va instal·lar la clínica ‘La Ferroviària’. En l’actualitat a la finca dels consorts Sans-Bernet hi ha instal·lada la residència per a gent gran «La Teva Residència».

Tomba de Francesc Miró-Sans Casacuberta. Número 1
Tomba de Francesc Miró-Sans Casacuberta. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Una creu llatina sense cap decoració custodia una lauda amb la inscripció “Familia Miró-Sans Casacuberta”. La creu, símbol universal del Cristianisme, és un símbol molt utilitzat en el món funerari ja que al·ludeix a la resurrecció de Crist. També fa referencia a la vida i la mort perquè és la unió de dos contraris. Una heura natural rodeja la creu. Aquesta planta se sol usar en contextos funeraris com a símbol d’afecte i per simbolitzar l’estreta abraçada entre la vida i la mort (63). Les heures van ser profusament representades en l’art clàssic perquè eren un dels ornaments més típics del deu Dionís i del deu Attis, aquest últim sovint associat amb el cicle indefinit de la mort, els renaixements i el mite de l’etern retorn (64).

Francisco Miró-Sans Casacuberta, nascut a Barcelona el 2 d’abril de 1916, fou l’hereu d’un imperi tèxtil que girava al voltant de la societat Francisco Sans, S. A. Es va casar amb Maria Vilà Casagualda, membre de l’empresa tèxtil Vilà, amb qui no tingué descendència. La família va afegir el “Sans” al “Miró” per tal de que el cognom fos més destacat, una actuació bastant habitual entre els burgesos de l’època (65). El 1953, i sota el lema «a pel millor camp del món», Miró-Sans (66) va guanyar les eleccions generals del F.C. Barcelona, les primeres amb votació general dels socis, evitant el sistema de compromissaris. Francesc Miró-Sans va ser l’artífex de la construcció de l’actual Camp Nou, un dels arquitectes del qual fou Francesc Mitjans i Miró i cosí de l’aleshores president del F.C. Barcelona. Miró-Sans va morir el 20 de Novembre de 2006 (67).

Panteó de la família de Rafael Sabadell. 1868. Arquitecte Andrés Bosch. Maestre d’obres: José Folch i Brossa. Número 24
Panteó Rafael Sabadell. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

El panteó de la família de Rafael Sabadell va ser construït l’any 1868, essent el panteó monumental més antic del cementiri. Va projectar-lo l’arquitecte Andrés Bosch conjuntament amb el mestre d’obres José Folch i Brossa (68) qui es va encarregar de supervisar l’obra.

Es tracta d’un panteó d’estil eclèctic amb un clar predomini del neoclàssic. Consta d’una planta rectangular amb una nau central coronada amb una volta. En l’extrem oposat a la porta hi ha un altar amb un crist crucificat policromat. El mur es va construir amb carreus pseudoisòdoms, es a dir, amb fileres regulars però alternant els carreus de diferents alçades.

S’accedeix al panteó per una porta de ferro que està emmarcada per una motllura rectangular que rodeja el muntant i el llinda. La porta està coronada per un frontó amb un timpà de marbre on s’hi va gravar la inscripció “Família Sabadell”. La base d’aquest frontó està decorada amb degotalls, flanquejats en els seus extrems per dues mènsules amb un capet en la seva part inferior, mentre que la coberta te una amplia cornisa decorada amb una creu apuntada en el centre amb sengles acroteris a cada extrem.

Sobre el frontó trobem un clipeus amb el relleu d’un àngel orant que es troba en molt mal estat, i per damunt un fris llis decorat amb rosetes. Coronant la façana es pot observar un segon frontó, que es repeteix també en la resta de façanes, amb un timpà amb decoració floral. En cada extrem hi tornem a trobar un acroteri amb una gran palmeta en el centre.

Àngel orant sobre el frontó. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Pel que fa als cossos laterals del panteó, tapiats i inaccessibles des de l’interior, es torna a repetir el fris llis decorat amb rosetes. En la part superior hi ha una cornisa decorada amb antefixes col·locades en l’extrem inferior de cada filera de teules. Els cossos estan coronats per una volta de quart d’esfera.

Rodeja el panteó un tancament amb barana de barrots de ferro que combina els motius lanceolats i de pinyes.

Barana de ferro que dóna acceés al panteó. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda
Panteó de Don Jose Ventura i Mallol. Número 1
Panteó de D. Jose Ventura i Mallol. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Aquest panteó està concebut con un petit temple amb un clar predomini de l’estil Neogòtic. Te una planta quadrada amb una sola nau i coberta de dues aigües. S’hi accedeix per mitjà de dues escales de marbre que donen a una porta de ferro amb vidrieria policromada de motius geomètrics i cruciformes. Aquesta porta està emmarcada per un arc apuntat que reposa sobre unes mènsules decorades amb fulles d’acant. Entre aquests capitells i les pilastres dels extrems hi ha un fris de marbre que conte el nom de a família: “Propiedad Funerària de Don Jose Ventura i Mallol”. Sobre de l’arc es pot observar, inscrit en un òcul, un tetralòbul que també es repeteix en la façana posterior. El frontó no te base i està emmarcat per una cornisa que a sota te una decoració d’arcades cegues que recorden a les bandes llombardes del romànic català com es pot observar a l’església de Sant Vicenç de Cardona i al monestir de Santa Maria de Ripoll. A cadascuna de les quatre cantonades del panteó trobem una gran pilastra que sobresurten lleugerament del mur. Aquestes pilastres presenten un sòcol en la seva part inferior i un capitell amb decoració de fulles d’acant en el centre, mentre que a la part superior hi veiem uns pinacles força ornamentats coronats a la vegada per una creu que en molts d’ells ja ha desaparegut. El mur esta compost per aparell regular, tal com succeeix en la majoria de panteons neogòtics dels cementiris catalans com per exemple el panteó de la Família Guix del Cementiri de Sant Andreu.

De José Ventura y Mallol només sabem que va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona (69) i que va morir el 17 de desembre de 1901.

Panteó de la família Matas Currubí. 1941. Arquitecte: Pedro Ricart Biot. Números 17 i 18
Panteó de la Familia Matas Currubí on hi destaca l´àngel desconsolat. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Presideix la tomba de la família Matas Currubí l’escultura exempta d’un àngel de marbre en actitud desconsolada. Amb les ales plegades, l’àngel es porta la mà dreta a la cara, expressant el seu dolor interior per la pèrdua, mentre que la ma esquerra subjecta un ramillet de roses, símbol de l’amor universal.

L’actitud desconsolada que presenten aquests àngels és fruit de l’evolució artística d’aquestes figures al llarg de la història, tenint com un dels seus principals precedents i referències el relleu escultòric anomenat «Atenea Pensativa» realitzat l’any 460 aC que es troba al Museu de l’Acròpolis d’Atenes. Ens recorden a aquesta figura els àngels funeraris que al llarg dels segles XIX i XX s’humanitzen i comencen a adoptar actituds pensants, introspectives i de resignació. Els àngels dolguts, una altra variant que sorgeix d’aquests àngels, evolucionen especialment en l’època del Modernisme i el Simbolisme, transmetent sentiments abstractes com la desolació, la desesperació i el plor (70).

L’escultura que podria haver estat el precedent per a la resta d’escultures funeràries que es van erigir posteriorment amb aquesta temàtica es troba en el “Cimitero acattolico di Roma» i va ser elaborada per William Wetmore Story en homenatge a la seva esposa Emelyn, morta el 1895 (71). Probablement Wetmore va inspirar-se en l’obra «Danaïde» d’Auguste Rodin, realitzada el 1889, que també va servir d’inspiració per a que Josep Llimona realitzes l’escultura «Desconsol», partint d’una obra funerària que ell mateix va esculpir l’any 1903 per a la tomba de Mercedes Cases de Vilanova al Cementiri de Montjuïc (72).

María Currubi Badals de Matas va adquirir els solars número 17 i 18 del Cementiri d’Horta l’any 1941 per construir el seu panteó familiar, encarregant-li el projecte a l’arquitecte Pedro Ricart Biot (73), arquitecte especialitzat en la realització de teatres i cinemes com per exemple el “Frontón Principal Palacio” (74), el “Palacio Balaña” (75) o el “Teatro Borràs”(76). També va fer una construcció funerària per a la família de Concepción Monrás Mayor (77) al Cementiri de Monjuïc.

Tomba de la Família de Joan Joseph Vives i Teresa Morera . Número 36
Bust de Joan Josep Vives presidint al tomba familiar. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Just davant de l’imponent panteó de la Família de Rafael Sabadell trobem l’únic retrat del Cementiri d’Horta. Es tracta d’un bust realista de Joan Joseph Vives (1898-1948), realitzat en marbre, d’escultor desconegut i projectat per l’arquitecte municipal de Parcs i Jardins Luis Riudor Carol. El panteó va ser encarregat l’any 1948 per Teresa Morera, esposa de Joan Joseph Vives, pocs dies després de la mort del seu espòs (78). Joseph tenia tres fills anomenats Maria, Miguel i Aurora i va treballar a la “Manufactura de Articulos de Viaje Bayer, S.A” i a la “Industrial Marroquinera S.A” (79).

Sobre el fotògraf Andrés Paredes Úbeda: APU Barcelona

Referències

(27) La Vanguardia, 21 de juliol de 1901

(28) COSTA OLLER, Francesc. El llibre de les famílies de Mataró, 2017 p. 45

(29) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó: número d’expedient 010.

(30) PÉREZ SAMPER, María de los Ángeles. “Vida cotidiana y sociabilidad de la nobleza catalana del siglo XVIII: el Barón de Maldà”. Pedralbes: revista d’història moderna, [en línia], 2003, Núm. 23, p. 433, https://www.raco.cat/index.php/Pedralbes/article/view/101735 [Consulta: 30-07-2020].

(31) “Obras en los cementerios”, La Vanguardia, 28 de octubre de 1912, p. 8.

(32) Arquitectura y Construcción, Març 1913

(33) RÀFOLS, J. F. Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña: desde la época romana hasta nuestros días, Barcelona, Millá, 1951-1954.

(34) MARTÍ I LÓPEZ, Elisa. El Cementiri de Montjuïc: somnis de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona. Cementiris de Barcelona, 2008, p. 221.

(35) BLANCO, Yovanna “Viajes Marsans, 100 años de historia penden de un hilo” Expansión, 25 de Abril de 2010, [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: https://www.expansion.com/2010/04/25/empresas/industria/1272227594.html

(36) “Los Cementerios”, La Vanguardia, 28 de octubre de 1915, pp. 6-7.

(37) CAÇADORS d’HERMES, diversos autors, La Barcelona d’Hermes, Barcelona, Alberti Editor, 2016 p. 211

(38) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Número d’expedient: 9652

(39) CATALÀ BOVER, Lídia, Josep Campeny Santamaría: Igualada 1858-Barcelona 1922, Tesis de doctorat, Universitat de Barcelona. Departament d’Història de l’Art, 2000, pp. 406,566, 570.

(40) La Vanguardia , 4 de Febrer de 1938.

(41) Informatiu de l’Associació de Veïns i Amics del Putxet, número 50, gener de 2017, p.6

(42) BARALLAT Y FALGUERA, Celestino. Principios de botánica funerària, Barcelona, Esditorial Base,1984, pp. 64,65,72.

(43) Catàleg d’obres d’Enric Sagnier [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: http://www.enricsagnier.com/

(44) La Vanguardia, 27 de gener de 1898, p. 2

(45) DÍEZ i QUIJANO, Desideri. Les Masies d’Horta, (Historia d’Horta, III), Barcelona, El Tinter, 1986

(46) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Número d’expedient 013

(47) CIRLOT, Juan Eduardo. Diccionario de símbolos,Siruela, 2004, p. 334

(48) SANTOS, Imma; VÀZQUEZ ,Aureli. La Barcelona invisible, L’Arca, 2017

(49) Diario oficial del Ministerio de la Guerra, 2 de octubre de 1900.

(50) La Vanguardía, 21 d’abril de 1881

(51) La Vanguardia, 16 de març de 1892, p. 2

(52) “Obras en los cementerios”, La Vanguardia, 26 de octubre de 1913, p.10.

(53) Es té constància que va construir dos panteons al Cementiri de Montjuïc per la família de Matilde Gruillón i la família de Ferran Martorell Otzet. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona expedients 7509 i 19767.

(54) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Número d’expedient: 9047

(55) Al cementiri de Torrero a Saragossa es va col·locar una còpia d’aquesta escultura per a la família de Don Alberto Aladrén.

(56) CLARASÓ, Noel. Enric Clarasó i Daudí, Barcelona, Edit. de Nou Art Thor, 1982

(57) CLARASÓ I DAUDÍ, Enric, Notes viscudes, Barcelona, Llibreria Catalònia, 1934, p.79: Segons l’escultor va realitzar per diferents cementiris “Estatues, relleus i molts Sant Cristos”.

(58) Oliva Andrés, Montserrat. Patrimoni i gestió cultural del Cementiri de Montjuïc: rutes per l’escultura de la mort, Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Treball de fi de Master en Gestió Cultural.

(59) La Vanguardia, 29 de maig de 1928, p. 13

(60) La Vanguardia, 19 juliol de 1934, p. 15

(61) D’aquesta casa només es conserva el mur exterior i els seus esgrafiats, i les columnes que presideixen l’entrada.

(62) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Número de registre 1280/1900; Nombre d’expedient /dossier 1280.

(63) BARALLAT Y FALGUERA, Celestino. Principios de botánica funerària, Barcelona, Esditorial Base,1984, p.63.

(64) CHEVALIER, Jean. Diccionario de los símbolos. Barcelona, Editorial Herder, 1986 (2º Edició). p. 564.

(65) Diari Avui, “LA SAGA DE COTONERS: De Miró-Sans a Llauder. L’artifex del Camp nou». 2006. p.18.

(66) PRIETO LÓPEZ, Juan Ignacio. “El mejor campo del mundo: Francesc Mitjans y el proyecto del Estadio del Futbol Club Barcelona”. DPA: Documents de Projectes d’Arquitectura, 2015, núm. 31, pp. 92-99.

(67) LUQUE. Xavier G, Adiós al padre del Camp Nou, La Vanguardia deportes, 21 novembre de 2006, p. 50

(68) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Número d’expedient 006.

(69) Almanaque del Diario de Barcelona, 1903, p.85.

(70) FREIXA, Mireia. “Escultura funeraria en el modernismo catalán”, Fragmentos, Madrid, 1984; Oliva Andrés, Montserrat & Freixa, Mireia “L’àngel de la mort: Una anàlisi a l’entorn de la l’escultura funerària del modernisme”, Modern Sculpture and the Question of Status, Col·lecció singularitats, p. epíleg. 2018. Disponible en línea: http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=08812

(71) ÁLVAREZ RODRÍGUEZ, María Victoria. “Iconografías angélicas de los siglos XIX y XX en el «Cimitero Acattolico» de Roma psicopompos, triunfantes, dolientes y seductores”. El Futuro del Pasado: revista electrónica de historia, 2015. pp. 228-229.

(72) OLIVA ANDRÉS, Montserrat. Escultura funeraria del cementerio de Montjuïc en el “fin-de-siècle: un estado de la cuestión. (Treball fi de grau). Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament d’Història de l’Art, 2016.

(73) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Número d’expedient: 17644

(74) La Vanguardia, 16 d’octubre de 1969, p. 2

(75) La Vanguardia, 12 desembre de 1965, p. 52

(76) La Vanguardia, 12 març de 1953, p.17

(77) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Número d’expedient 36336

(78) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Número d’expedient 25420

(79) La Vanguardia, 14 octubre 1948, p. 9

BIBLIOGRAFIA

-ÁLVAREZ RODRÍGUEZ, María Victoria. “Iconografías angélicas de los siglos XIX y XX en el
«Cimitero Acattolico» de Roma psicopompos, triunfantes, dolientes y seductores”. El Futuro del Pasado: revista electrónica de historia, 2015. pp.228-229.
-AAVV. Els barris de Barcelona: Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris, Volum 3, Enciclopèdia
Catalana, 1997, p. 115
-BARALLAT Y FALGUERA, Celestino. Principios de botánica funerària, Barcelona, Esditorial
Base,1984, pp.64,65,72.
-BOHIGAS, Oriol. “Los cementerios como catálogo de arquitectura”. Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, número 17, Enero-Febrero de 1973.
– BORRÀS i TORELLÓ, Mingo. Gent popular d’Horta, Barcelona, Hortavui, 2004
– BULTÓ i BLAJOT, Maria Rosa. “El antiguo término de Horta y su parroquia de San Juan”
(Cuadernos de arqueología e historia de la ciudad VII), Barcelona, Museo de Historia de la Ciudad, Seminario de Investigación, 1965, pp. 59-79
-BORRÀS i TORELLÓ, Mingo. Cròniques d’Horta, Barcelona, El Tinter, 2007
-CAÇADORS d’HERMES, diversos autors, La Barcelona d’Hermes, Barcelona, Alberti Editor, 2016, p.211
-CABALLE Y CLOS, Tomas. EVOCACIONES HISTORICAS BARCELONESAS, Barcelona, Fomento de la Producción Española, 1941.
-CASINOS, Xavi. “Un siglo de tenis sobre el antiguo cementerio de Horta”, La Vanguardia”, Edició digital, 19 de novembre de 2016.
Col·lecció de carrosses fúnebres : cementiris de Barcelona , Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Cementiris de Barcelona, 2013 p.11.
-CATALÀ BOVER, Lídia, Josep Campeny Santamaría: Igualada 1858-Barcelona 1922, Tesis de doctorat, Universitat de Barcelona. Departament d’Història de l’Art, 2000, pp. 406,566, 570.
-CHEVALIER, Jean. Diccionario de los símbolos. Barcelona, Editorial Herder, 1986 (2º
Edició). p. 564.
-CIRLOT, Juan Eduardo. Diccionario de símbolos, Siruela, 2004, p. 334
-COL.LECTIU CULTURAL I ECOLOGISTA AGUDELLS, La Torre Subirana i L’antic Casal Dels
Horta
. [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: http://col.lectiuagudells.blog.cat/2012/08/14/la-torresubirana-i-lantic-casal-dels-horta/
-CONTEL, JOSEP M. “L’església d’Horta”, Ajuntament de Barcelona, Juliol de 2007 [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: https://ajuntament.barcelona.cat/horta-guinardo/ca/coneixeu-el-districte/lahistoria/episodis-historics/lesglesia-dhorta.
-COSTA OLLER, Francesc. El llibre de les famílies de Mataró, 2017 p.45
-CLARASÓ I DAUDÍ, Enric, Notes viscudes, Barcelona, Llibreria Catalònia, 1934, p.79:
-CLARASÓ, Noel. Enric Clarasó i Daudí, Barcelona, Edit. de Nou Art Thor, 1982.
-DÍEZ i QUIJANO, Desideri. Els transports a Horta, Barcelona (Historia d’Horta, IV), El Tinter, 1987
-DÍEZ i QUIJANO, Desideri. L‘escut heràldic d`Horta (Historia d’Horta, I), Barcelona, El Tinter,
1985
-DÍEZ i QUIJANO, Desideri. El que ha estat i és Horta, Barcelona, Graó, Stat. Cooperativa, 1981
-DÍEZ i QUIJANO, Desideri. Les Masies d’Horta, (Historia d’Horta, III), Barcelona, El Tinter, 1986
-DÍEZ i QUIJANO, Desideri. La cultura popular a Horta (Historia d’Horta, IX), Barcelona, El Tinter, 1990
-ENCICLOPÈDIA CATALANA “Josep Maria Folch i Brossa”, [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0027307.xml
-FERNÁNDEZ-CUADRENCH, Jordi “L’estat que no va ser: catalans i occitans entre els segles VIII i XIII. A propòsit del vuitè centenari de la batalla de muret, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, nº25, 2014, pp. 47-85
-FREIXA, Mireia. “Escultura funeraria en el modernismo catalán”, Fragmentos, Madrid, 1984
-FREIXA, Mireia ; OLIVA ANDRÉS, Montserrat “L’àngel de la mort: Una anàlisi a l’entorn de la
l’escultura funerària del modernisme”, Modern Sculpture and the Question of Status, Col·lecció singularitats, p. epíleg. 2018. Disponible en línea: http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=08812
-HUERTAS CLAVERIA, J.M. – FABRE, Jaume. Tots els barris de Barcelona II, Barcelona, Edicions 62, 1976
-LUQUE. Xavier G, Adiós al padre del Camp Nou, La Vanguardia deportes, 21 novembre de 2006, p. 50
-MARTÍ I LÓPEZ, Elisa. El Cementiri de Montjuïc: somnis de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona. Cementiris de Barcelona, 2008, p. 221.
-MATEO, Gemma. “A l’entorn d’Horta medieval”. Finestrelles, [en línia], 2009, Núm. 14, pp. 199-15, https://www.raco.cat/index.php/Finestrelles/article/view/214679
-OLIVA ANDRÉS, Montserrat. Escultura funeraria del cementerio de Montjuïc en el “fin-de-siècle: un estado de la cuestión. (Treball fi de grau). Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament d’Història de l’Art, 2016.
-PÉREZ SAMPER, María de los Ángeles. “Vida cotidiana y sociabilidad de la nobleza catalana del siglo XVIII: el Barón de Maldà”. Pedralbes: revista d’història moderna, [en línia], 2003, Núm. 23, p. 433, https://www.raco.cat/index.php/Pedralbes/article/view/101735 [Consulta: 30-07-2020].
-PRIETO LÓPEZ, Juan Ignacio. “El mejor campo del mundo: Francesc Mitjans y el proyecto del Estadio del Futbol Club Barcelona”. DPA: Documents de Projectes d’Arquitectura, 2015, núm. 31, pp. 92-99.
-RÀFOLS, J. F. Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña: desde la época romana hasta
nuestros días
, Barcelona, Millá, 1951-1954.
-RICO VÁZQUEZ, M i ROIG LERONES, M. El cementiri del Masnou, un museu a l’aire lliure
(segles XVIII-XXI)
, Masnou, Ajuntament del Masnou, Patronat Municipal. 2006, p. 161
-RUIZ-DOMÈNEC, José Enrique. Quan els vescomtes de Barcelona eren Història, crònica i
documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII
, Lleida, Pagès Editors, 2016. pp.161-162.
-SANTOS, Imma; VÀZQUEZ ,Aureli. La Barcelona invisible, L’Arca, 2017

FONTS DOCUMENTALS

Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó.:
-Actes 1863 i 1864. Número d’expedient: Vol 07 i Vol 08
-Actes 1867. Número d’expedient: Vol 11
-Actes 1865. Número d’expedient: Vol 09
-Número d’expedient 006.
-Número d’expedient 010.
-Número de registre 1280/1900
-Número d’expedient 013
-Número d’expedient 006.
Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona:
-Número d’expedient: 9652
-Número d’expedient: 17644
-Número d’expedient 36336
-Número d’expedient 25420
-Número d’expedient 7509 i 19767.
-Número d’expedient: 9047

PREMSA

Almanaque del Diario de Barcelona, 1903, p.85.
Arquitectura y Construcción, Març 1913
-BLANCO, Yovanna “Viajes Marsans, 100 años de historia penden de un hilo” Expansión, 25 de Abril de 2010, [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a:
https://www.expansion.com/2010/04/25/empresas/industria/1272227594.html
Costa de Ponent, segona època, número 4. 21 de juliol de 1917.
Diari Avui, “LA SAGA DE COTONERS: De Miró-Sans a Llauder. L’artifex del Camp nou». 2006, p.18.
Diario oficial del Ministerio de la Guerra, 2 de octubre de 1900.
Informatiu de l’Associació de Veïns i Amics del Putxet, número 50, gener de 2017, p.6
La Vanguardia, 21 d’abril de 1881
La Vanguardia, 16 de març de 1892, p. 2
La Vanguardia, 27 de gener de 1898, p. 2
La Vanguardia, 21 de juliol de 1901
-“Obras en los cementerios”, La Vanguardia, 28 de octubre de 1912, p. 8.
-“Obras en los cementerios”, La Vanguardia, 26 de octubre de 1913, p.10.
– “Los Cementerios”, La Vanguardia, 28 de octubre de 1915, pp. 6-7.
La Vanguardia, 29 de maig de 1928, p. 13
La Vanguardia, 19 juliol de 1934, p. 15
La Vanguardia , 4 de Febrer de 1938.
La Vanguardia, 14 octubre 1948, p. 9
La Vanguardia, 12 març de 1953, p.17
La Vanguardia, 2 de novembre de 1957, p.19
La Vanguardia, 1 de novembre de 1958, p.18
La Vanguardia, 12 desembre de 1965, p. 52
La Vanguardia, 16 d’octubre de 1969, p. 2

Panteón Buhigas. ¿Bechini o Serra y Figueras? Identificación del autor de la escultura del ángel a partir de fuentes documentales

Introducción

El panteón Buhigas se encuentra situado en la agrupación 5ª, núm. 139 de la Via de Sant Oleguer del cementerio de Montjuïc (Barcelona). Su actual estado de conservación es deficiente(1).

Se construyó en 1905 por encargo de la Sr. Clara Tamareu viuda del Sr. Buhigas, según el proyecto del maestro de obras Joan Bruguera Díaz. Los escultores marmolistas encargados de llevar a cabo la obra fueron Enric Serra y Joan Figueras. Sin embargo la autoría de ambos en la ejecución de la figura del ángel se ha visto relegada a favor de Bechini. Algunas fuentes no especifican a qué miembro de la familia Bechini se le otorga la autoría mientras que otras, la concretan en la figura de Federico Bechini o de su hijo Gabriel. (2)

Los objetivos del presente artículo son analizar el documento que dió origen al cambio de autoría, exponer los principales canales de difusión por los que circula dicha información, y aclarar definitivamente a quien corresponde la autoría: ¿se trata del taller Serra y Figueras o efectivamente de algún miembro de la familia Bechini?

Responder a esta última pregunta hubiera sido imposible sin la consulta de los documentos conservados en el Fons Foneria Bechini (Arxiu del Museu Nacional d´Art de Catalunya) que contiene el libro de contabilidad del taller el cual, abarca un periodo comprendido entre 1902 y 1913. Además he tenido en consideración los tres expedientes de obra relativos al panteón Buhigas que se conservan en el Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, más otras fuentes documentales y bibliográficas.

Panteón Buhigas en el cementerio de Montjuïc. La autoría del ángel ha sido asignada a los escultores de origen italiano Federico Bechini y Gabriel Bechini
Serra y Figueres, una autoría reconocida

El día 24 de octubre de 1905, cuatro días tras la finalización del panteón Buhigas, la Sra. Clara Tamareu se dirige a la Junta de Cementerios solicitando autorización para que los Sres. Enric Serra y Joan Figueras como constructores de su panteón, puedan esculpir su firma en lugar visible. El último día de octubre Celestino Teixidor y en calidad de miembro de la Comisión Especial de Cementerios, comunica a la Sra. Tamareu que Enric Serra y Joan Figueras se les ha concedido la autorización como constructores de la parte artística del panteón. (3) La firma quedará esculpida en la contrahuella de uno de los peldaños de la cara frontal del panteón.

Firma de los escultores marmolistas Enric Serra y Joan Figueras en el panteón Buhigas

Que Enric Serra y Joan Figueras consideraron el panteón Buhigas como una de sus mejores obras lo demuestra el hecho de que solicitaron permiso una vez finalizado el trabajo, para esculpir su firma en lugar visible. Se trata de un acto de reivindicación como autores materiales del panteón. Así mismo lo eligieron para representar su taller en folletos publicitarios.

Anuncio publicitario de E. Serra y J. Figueres. Guía Ilustrada de España y Portugal. Los marmolistas incluyeron una imagen del panteón Buhigas para representar al taller. Y no será la única vez que lo utilizarán para publicitarse

Si repasamos en la prensa de la época las menciones sobre el panteón, nos percatamos de que Serra y Figueras aparecen de manera recurrente. La primera mención corresponde al 1905 en La Vanguardia en su edición del 31 octubre, en donde se cita al taller como autores materiales del panteón. (4)

El mismo día La Veu de Catalunya nombra a Serra y Figueras como autores del panteón Buhigas. (5)

También el 31 de octubre, El Diluvio y en su edición de tarde, dedica una líneas elogiosas al trabajo de los Serra y Figueras y especialmente, en la ejecución del ángel:

(…) es de irreprochable gusto otras construcciones debida a los propios industriales (Serra y Figueras), que se levanta en la vía de San Olegario. Es un panteón sarcófago de piedra de Murcia y mármol, propiedad de doña Clara Tamaren, (sic), viuda de Buhigas. En él descuella un ángel en cuyo rostro aparecen admirablemente impresas las huellas del dolor (6)

En noviembre de 1906 La Veu de Catalunya, cita nuevamente a Serra y Figueras como marmolistas autores del panteón. (7)

El 31 de octubre de 1906 El Diluvio vuelve a dedicar nuevos elogios al trabajo de Enric Serra y Joan Figueras en relación al panteón Buhigas. (8)

Y aún en 1954, casi medio siglo después de la inauguración del panteón, la Guía del cementerio de Sudoeste lo menciona como obra escultórica de Enric Serra y Joan Figueras. (9)

Tras revisar las fuentes de la época, parece que no cabe duda acerca de los artífices del panteón Buhigas, incluido el ángel. Existe unanimidad en asignar el origen de la obra a las manos de Enric Serra y Joan Figueras. Nadie incluye la participación de Bechini en la construcción del panteón a excepción de un autor.

Ilustració Catalana, primera y única mención a Bechini

Si la autoría del panteón Buhigas incluida la del ángel parece suscitar pocas dudas, ¿cómo y cuándo aparece la referencia a Bechini por primera vez? ¿Por qué se produce un cambio de autoría? Para responder a estas preguntas hemos de remontarnos al año 1906, poco después de la inauguración del panteón, y a la revista Ilustració Catalana. En un artículo publicado el 4 de noviembre de 1906, se afirma que Bechini trabajó como escultor en el panteón Buhigas. Bajo una fotografía del panteón podemos leer:

Via S. Olaguer. A 5Familia Bohigas y Ferrer.- Escultor Bechini (10)

Desearía ahora realizar la siguiente observación: este corto texto del que desconocemos el autor y su fuente, no especifica para nada si Bechini se refiere a Federico o a su hijo Gabriel. Tampoco y este punto me parece de suma importancia, menciona concretamente al ángel. Simplemente muestra una foto del conjunto del panteón y cita a Bechini como escultor por lo que podría interpretarse, que todo el monumento es obra del mismo autor. En cambio se omite a los Serra y Figueras que sí sabemos con certeza que estuvieron implicados en la realización del monumento.

La posterior atribución que hacen algunos textos a Federico Bechini o a Gabriel puede tratarse de una atribución arbitraria en algunos casos, o basada en criterios cronológicos en otros. En cuanto al ángel, el anónimo autor de la Ilustració Catalana, puede inducirnos a pensar que se refiere al conjunto del panteón y no exclusivamente a la escultura. Pero la posterior mención del ángel como obra de Bechini, probablemente responda al criterio de diferenciación entre el marmolista y el escultor que atribuye al primero la realización de la parte monumental y al segundo la estatuaria. De ello se desprende que indirectamente el redactor nos informaría solamente de la parte estatuaria y por ello omite a Serra y Figueras. Pero aun atendiendo al criterio de diferenciación entre marmolista y escultor, los Serra y Figueras se definían así mismos como escultores a su vez que los Bechini, pueden considerarse como marmolistas. (11) En el mismo texto de la Ilustració Catalana el autor cita a Serra y Figueras como escultor.

De dónde obtuvo nuestro desconocido escritor la información que relaciona directamente a un miembro de la familia Bechini con la ejecución de la figura del ángel, es un secreto que se llevó a la tumba. Nadie más la recoge y los que posteriormente afirmarán que los Bechini fueron los autores materiales del ángel, se remitirán en última instancia a la Ilustració Catalana. Tampoco es posible saber si quien escribió el corto artículo fue también el responsable del texto a pie de foto.

Texto que ha dado origen a la autoría de Bechini en la ejecución del ángel del panteón Buhigas. No se especifica si se refiere a Federico Bechini o a su hijo Gabriel
Canales de difusión

Después de la citada guía de 1954, no hallo nuevas menciones al autor del ángel hasta 1986. La tesis de licenciatura de la Dra. Isabel Marín Silvestre al tratar sobre el panteón Buhigas, recoge la información publicada en la Ilustració Catalana. La Dra. Marín cita a Bechini como escultor mientras que al taller Serra y Figueras como marmolistas. (12) Es importante destacar que Marín no atribuye el ángel ni a Federico ni a Gabriel, ciñéndose exclusivamente a escultor Bechini.

En 1992 y 2008 respectivamente, se publicaron dos guías sobre el cementerio de Montjuïc. El Ajuntament de Barcelona publica Guia del cementiri de Montjuïc de la autora Neus Aguado quien tomando como referencia a la Dra. Marín, hace recaer la autoría material del panteón Buhigas al escultor Bechini. A diferencia de Marín, Aguado no menciona a los Serra y Figueras. (13)

La segunda guía fue publicada bajo los auspicios de Cementiris de Barcelona S.A. y el Ajuntament de Barcelona. Se trata de un texto de carácter divulgativo que ha supuesto una de las vías de difusión de Bechini como autor de la escultura del ángel. En El cementiri de Montjuïc. Somnis de Barcelona con textos de Elisa Martí i López e información referente al patrimonio artístico a cargo de las historiadoras del arte la Dra. Isabel Marín i Silvestre y la Dra. Lidia Català, se afirma que:

Els marbristes, Enric Serra i Joan Figueras, van ser els constructors de la part artística i, segons la revista Ilustració Catalana, Bechini realitzà la figura de l´àngel (14)

En cuanto a patrimonio artístico, la guía se remite a la tesis de licenciatura de la Dra. Marín y recoge la información que sabemos consta en el expediente antes citado en el cual, Serra y Figueras solicitan permiso para esculpir la firma en lugar visible a fin de reivindicar su trabajo como constructores de la parte artística. El texto de Elisa Martí también recoge la información publicada en la Ilustració Catalana en donde no se menciona explícitamente al ángel. Pero es precisamente en esta guía, en donde he encontrado la primera relación directa del ángel con Bechini. Se entiende que una vez más se está aplicando el criterio de diferenciación entre marmolista y escultor y aunque en el texto se deja claro que es la Ilustració Catalana quien hace tal afirmación, la guía la da por válida. (15)

Otro importante canal de difusión es la divulgación desde Cementiris de Barcelona S.A. ya sea a través de visitas guiadas, textos (incuida la antes mencionada guía) o paneles informativos.

Panel informativo frente al panteón Buhigas colocado por Cementiris de Barcelona

Y el tercer canal de difusión es la información que circula por la red y que se transmite libremente de unos a otros sin apenas referencias ni citas. Bechini como autor del ángel del panteón Buhigas se consolidará rápidamente entre los internautas. Pueden referirse tanto Federico como Gabriel (este último parece tener más partidarios) pero seguimos sin conocer en base a qué criterio se opta por uno o por otro. Recordemos una vez más que la fuente primaria (Ilustració Catalana) solo menciona a Bechini sin especificar si se refiere al padre o al hijo.

La autoría de Bechini no es cuestionada. La información se afirma, se difunde y se acepta. Y si bien es cierto que se matiza que el origen se encuentra en la Ilustració Calalana, lo sorprendente para mí es que nadie parece ponerla en duda.

Por qué cuestioné la autoría de Bechini

1.- Como historiadora del arte que soy, otorgo escasa credibilidad a aquella información de la cual desconozco la fuente y más todavía, si desconozco la identidad del autor. En este caso se cumplen ambas condiciones.

No es menos cierto que de otros autores tampoco conozco la fuente ni tan siquiera sus nombres, pero sí puedo contrastar su información ya sea consultando los correspondientes expedientes de obra o comprobando la firma que figura en el mismo panteón.

2.- A mi entender el segundo expediente de obra deja poco lugar a la especulación acerca del autor, al nombrar a Serra y Figueras como constructores de la parte artística del panteón. Personalmente pocos interrogantes se me plantean puesto que no cabe duda de que el ángel pertenece a la parte artística.

3- Dejando aparte que la afirmación escultor Bechini me suscita cuanto menos ciertas dudas (16), otra cuestión a tener en cuenta es que nadie más lo afirmó. Nadie más relacionó a Bechini con el panteón Buhigas. Todas las fuentes contemporáneas apuntan unánimemente a Serra y Figueras.

4.- Era habitual que el escultor actuara en nombre de su cliente en relación a la gestión de diversos trámites administrativos. El 2 de agosto de 1923 la Sra. Clara Tamareu solicita permiso para realizar unas obras de reparación en su panteón, y delega en Enric Serra y no en Bechini, para que actúe en su nombre y representación en relación a la obtención de los correspondientes permisos.(17)

5.- La escultura del ángel no está firmada ni por Serra y Figueras ni por Bechini. Solo contamos con la firma del taller marmolista en una de las contrahuellas de los peldaños y con la información recogida en los tres expedientes de obra. Ya he comentado la diferencia entre escultores y marmolistas cuya colaboración era habitual. Pero en estos casos la escultura suele (y digo suele porque no siempre fue así) estar firmada por el escultor para diferenciar su obra de la del taller que ha llevado a cabo la parte arquitectónica.

6.- Otra cuestión que me llevó a dudar de la autoría de Bechini es que me parecía cuanto menos sorprendente el hecho de que si el ángel no era obra del taller Serra y Figueras, éstos lo utilizaran para publicitar su trabajo. Pero conozco de al menos un caso que contradice este argumento. Se trata del panteón Pahisa cuya parte monumental fue ejecutada precisamente por Serra y Figueras mientras que la escultura de la Virgen orante, es obra de Josep Casán. Para mi sorpresa el taller Vídua de Josep Dalmau, sucesor de Josep Dalmau que a su vez lo fue de Serra y Figueras, utiliza una imagen del panteón Pahisa para publicitarse. Por ello en el caso Bechini /panteón Buhigas, tal vez podría haberse dado la misma situación. Hay que aclarar que en el Panteón Pahisa figuran dos firmas. Por un lado Enric Serra y Joan Figueras taller que realizó la parte arquitectónica y por otro Josep Casán encargado de la estaturaria. No así en el panteón Buhigas en el que solo consta la firma Serra y Figueras. (18)

Aclaración de la autoría en base a documentos de archivo. ¿ Serra y Figueras o Bechini?

En la actualidad se acepta sin cuestionamiento que Bechini, padre o hijo, fue el autor del ángel mientras que Serra y Figueras, lo fue de la parte monumental. A pesar de mi reticencia a validar dicha información, creí que al menos debía otorgar a nuestro anómimo redactor el beneficio de la duda. Aunque la autoría de Bechini me parecía poco probable, no la podía rechazar categóricamente basándome solo en la ausencia de referencias contemporáneas en la prensa ya que como he mencionado, la colaboración entre talleres era habitual y sus nombres no siempre figuraban en los expedientes de obra.

Antes de negar o afirmar, se debía llevar a cabo una nueva revisión de la documentación disponible y que permitiera en la medida de lo posible, corroborar o refutar la autoría de Bechini.

La consulta del Fons Fonería Bechini que conserva en el archivo del Museu Nacional d´Art de Catalunya (MNAC) y que contiene gran parte de la documentación relativa al taller, fue decisiva para despejar la incógnita. Para ello conté con la inestimable colaboración de la historiadora del arte Montserrat Oliva Andrés @arte_ de_ fondo y del fotógrafo Andrés Paredes (APU) APU. A ambos quiero agradecer su ayuda e implicación en la búsqueda entre los documentos del Fons, de cualquier referencia al panteón Buhigas. Así mismo expresar mi agradecimiento al personal del archivo y en especial a Dolors Planells.

El documento clave para esclarecer el asunto fue sin duda el libro de contabilidad del taller Bechini que abarca desde el año 1902 hasta 1913. Recordemos que el panteón Buhigas se inició y finalizó en 1905 por tanto de existir alguna relación con los Bechini, ésta debería constar en algún asiento contable.

Tras revisar varias veces toda la documentación solicitada que incluía además del ya citado libro de contabilidad, diversa correspondencia, álbumes fotográficos, etc (19), no hallamos mención alguna del panteón Buhigas, ni del taller Serra y Figueras, ni del Sr. Bruguera Díaz y menos aún de la Sra. Tamareu.

Una servidora, Mercè Alabern Gómez (Nur), con el libro de contabilidad de la Foneria Bechini que abarca desde 1902 hasta 1913. Este documento fue decisivo para esclarecer la autoría del ángel del panteón Buhigas
La historiadora del arte Montserrat Oliva Andrés y el fotógrafo Andrés Paredes Úbeda consultando la documentación del Fons Fonería Bechini en el Archivo del MNAC. Su implicación en la búsqueda de algún rastro documental que permitiera afirmar o refutar la autoría de Bechini, ha supuesto una valiosa ayuda

Puntualizar que tampoco encontramos ninguna vinculación entre los escultores Bechini y el taller Serra y Figueras en relación a cualquier otra obra o eventual colaboración.

Conclusiones

La total ausencia de referencias al panteón Buhigas entre los documentos del Fons Foneria Bechini nos permite afirmar con escaso margen de error, que ni Federico Bechini ni su hijo Gabriel intervinieron en la realización de la escultura del ángel.(20) Hipotéticamente el redactor de la Ilustració Catalana pudo haberse confundido o se pudo producir un error de edición. Siguiendo la misma línea de texto el escritor cita el hipogeo de la familia Bañolas y lo sorpendente, es que el escultor al que nombra como autor es Serra y Bohigas. No conocemos a ningún escultor ni taller bajo este nombre. A partir de este punto el redactor seguirá citando a Serra y Bohigas de quien afirma es el autor de unos hipogeos construídos en la Via Nova. Sin lugar a dudas se refería a Serra y Figueras pero por alguna razón, se cambió Figueras por Bohigas que es precisamente el nombre del panteón que menciona inmediatamente antes, y que es objeto del presente análisis. (21)

En segundo lugar me gustaría alertar sobre la cuestión de que un error repetido reiteradamente a lo largo de los años, acaba convirtiéndose en verdad irrefutable. De ahí la necesidad de contrastar y revisar toda aquella información que por una razón u otra, nos plantee dudas de fiabilidad y tener presente de que gran parte del trabajo de un historiador, se desarrolla en los archivos.

Lamentablemente el caso Bechini no se trata de una excepción. Conocemos de otros errores de atribución que llevan años arrastrándose por los textos. A base de repetición, acaban por consolidarse. De ahí la necesidad de redactar, como lleva años reclamando la historiadora Montserrat Oliva, un inventario bien documentado sobre el patrimonio funerario de Barcelona. Reclamación que hasta la fecha, no ha sido atendida.

Cuando se descubre un error y podemos enmendarlo, creo que tenemos la obligación de hacerlo. Solo así avanzamos en el conocimiento. De ahí deriva la importancia del trabajo de divulgación. Luego será responsabilidad de cada uno decidir si quiere seguir arrastrando el error o no. Pero las vías de amplia difusión deberían comprometerse a revisar su contenido a fin de ofrecer una información de calidad y solvencia.

Y ya para finalizar, solo decir que sería muy extenso enumerar todas aquellas publicaciones en línea que citan a los Bechini como artífices del ángel del panteón Buhigas. Esta es una tarea que dejo para el lector más inquieto. Pero sí quiero dejar constancia de que tan solo he podido localizar en red a una sola web que nombra a Enric Serra y Joan Figueras como autores íntegros del panteón omitiendo a los Bechini: THE DARK HOUSE (22).

Debo añadir que meses más tarde de publicar este post, la web Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels Municipis Catalans en Panteó Buhigas ha reconocido a Serra y Figueras como autores de la escultura del ángel después de haber leído el presente post. Desde aquí les doy las gracias y en especial, a Anna Corcoll.

Artículo registrado en Safe Creative Commons Attribution-NoDerivatives 4.0 International (CC BY-NC-ND 4.0)Esta licencia autoriza la utilización íntegra del texto sin fines comerciales ni modificaciones y citando siempre la autoría. La fotografía del panteón Buhigas que aparece al inico del post, así como la de la firma Serra y Figueras y la del panel informativo, más las dos tomadas en el archivo del MNAC, quedan sujetas a la misma licencia

Como citar:

ALABERN, GÓMEZ, Mercè. (1 de abril de 2023). Panteón Buhigas. ¿Bechini o Serra y Figueras? Identificación del autor de la escultura del ángel a partir de fuentes documentales. Fenix-art. https://fenix-art.com/2023/04/01/panteon-buhigas-bechini-o-serra-y-figueras-identificacion-del-autor-de-la-escultura-del-angel-a-partir-de-fuentes-documentales/

Referencias

(1) En el momento de publicar el presente post, el estado del panteón era deficiente como puede apreciarse el en artículo referente a su estado de conservación. Sin embargo el panteón Buhigas está siendo intervenido para su restauración desde diciembre de 2023

(2) Sobre los Bechini y su taller ver Doñate Font, Mercè. «Els Bechini, marbristes i fonedors». Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2015, p. 113-133, https://raco.cat/index.php/ButlletiRACBASJ/article/view/315054

(3) PANTEÓ DE CLARA TAMAREU VIDUA BUHIGAS NÚMERO 139, SANT OLEGARI CEMENTIRISUDOEST. JULIO M. FOSSAS. Nº exp: S–5295/1905, S139, data inicial 1-1-1905, data final 31-12-1905, 2-0-F- 1-1- C- 58371. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

(4) La Vanguardia en su edición del 31 octubre 1905, p. 2

(5) La Veu de Catalunya, 31 octubre 1905 edició vespre,  any XV, nº 2,368, p. 4

(6) «Crónica Diaria. Las necrópolis de Barcelona» en El Diluvio diario político de avisos, noticias y decretos (edición de la tarde), año XLVII, nº 303, Barcelona, martes 31 de octubre de 1905, p. 2

(7) La Veu de Catalunya, 1 novembre 1906, edició vespre, p. 4

(8) «El cementerio del Sudoeste» en El Diluvio diario político de avisos, noticias y decretos No. 304 (31 oct. 1906) Ed. mañana, p. 14

(9) Guía del cementerio de Sudoeste, Barcelona, Ayuntamiento de Barcelona, 1954, p. 22

(10) «Noves sepultures fetes últimament al cementiri del S.O.» en Ilustració Catalana, Any IV, Barcelona 4 novembre 1906, núm. 179, p. 696

(11) Doñate Font, Mercè. «Els Bechini, marbristes i fonedors». Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2015, p. 113-133, https://raco.cat/index.php/ButlletiRACBASJ/article/view/315054

(12) MARÍN, Isabel. «El reflejo de las corrientes arquitectónicas y escultóricas de finales de siglo XIX en el cementerio de S. O.» (Tesis de licenciatura en Historia del Arte), Universitat de Barcelona, Facultat de Geografia i Història, Departament d´Història de l´Art, Barcelona,  1986, p. 434 – 441

(13) AGUADO, Neus. Guía del cementerio de Montjuïc, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1993, p. 92- 101 – 104

(14) MARTÍ I LÓPEZ, Elisa. El Cementiri de Montjuïc. Sommis de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona/Cementiris de Barcelona, S.A., 2008, p. 205

(15) MARTÍ I LÓPEZ, Elisa. El Cementiri de Montjuïc. Sommis de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona/Cementiris de Barcelona, S.A., 2008, p. 49- 167- 217- 227- 235

(16) El mismo autor comete un error en el mismo artículo que fue descubierto y aclarado por la historiadora del arte Montserrat Oliva. El redactor adjudica la escultura de la tumba de la familia Martí y Dolores Batlle, actualmente panteón de la familia Parés Canals, al escultor Enric Clarasó. La escultura no está firmada pero la lápida que es la original sí. La firma corresponde a Agustí Clarí y no a Clarasó. La cuestión de si la escultura pudiera ser obra de este último quedaba relativamente abierta ya que no necesariamente el autor de la lápida debe serlo de la escultura que la acompaña. Pero la consulta del expediente relativo al proyecto de colocación de la escultura en la tumba fue decisivo, ya que cita a Clarí como receptor de los trámites administrativos aclarando definitivamente la autoría. Ver M. OLIVA ANDRÉS. Patrimoni i Gestió Cultural del Cementiri de Montjuïc. Rutes per l´escultura de la mort, Treball Final de Màster. Màster en Gestió Cultural interuniversitari, Universitat Oberta de Catalunya i Universitat de Girona, curs 2018-2018, p. 89-90

(17) CLARA TAMAREU I VALLS –VÍDUA DE BUHIGAS-, SOL·LICITA QUE SIGUI RETIRADA 20 CENTÍMETRES LA RASANT DEL PANTEÓ EN CONSTRUCCIÓ, DARRERA DEL NÚMERO 139 DE LA VIA DE SANT OLEGUER, AGRUPACIÓ 5A., DEL CEMENTIRI DEL SUDOEST [MONTJUÏC]. [I POSTERIOR SOL·LICITUD PER FER OBRES]. Nº exp: 7858, S139, data inicial: 15-06-1909, data final: 24-12-1909, 2-F-1-C- 58382. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

(18) El panteón Pahisa se encuentra en la Via de Sant Oleguer n º 93, no lejos del panteón Buhigas. Como éste, la parte arquitectónica se realizó en piedra caliza mientras que la Virgen orante, se ejecutó en mármol blanco. Actualmente se encuentra en proceso de restauración a cargo de la Escuela Superior de Consevación y Restauración de Bienes Culturas de Cataluña, como nos hizo saber Cementiris de Barcelona S.A. tras las críticas que circularon por las redes sociales alertando del alarmante estado en que se encontraba la figura de la Virgen, literalmente tirada en el suelo. A día de hoy quien visite el panteón Pahisa no podrá admirar la escultura de Casán. Entiendo que si el el monumento se encuentra efectivamente en restauración, la Virgen debe de haber sido trasladada al taller para proceder a su correspondiente intervención. Celebramos que en esta ocasión, Cementiris de Barcelona haya confiado la intervención a personal especializado

(19) Para conocer la documentación consultada, ver al final de la Bibliografía fuentes archivísticas Arxiu MNAC. Fons Foneria Bechini

(20) El error tan solo podría producirse en el caso de que tanto a Montse como a Andrés como a mi, se nos hubiera pasado por alto después de revisar repetidas veces la documentación, o bien que los Bechini hubieran omitido cualquier mención a Serra y Figueras y por extensión, al panteón Buhigas entre sus documentos incluídos los contables. Esto último me parece poco probable

(21) La confusión Serra y Bohigas en lugar de Serra y Figueras no explica el origen de la vinculación de Bechini con la escultura del ángel, pero no olvidemos que el mismo redactor ya se ha equivocado otra vez en el mismo texto al confundir Clarí con Clarasó (ver nota 15).  

(22) Puede que existan otras, pero no las he encontrado 

BIBLIOGRAFÍA

AGUADO, Neus. Guía del cementerio de Montjuïc, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1993, p. 92, 101, 104

«Crónica Diaria. Las necrópiolis de Barcelona» en El Diluvio (edición de la tarde), año XLVII, nº 303, Barcelona, martes 31 de octubre de 1905, p. 2 (piedra de murcia) diu que es dels serra y figueres

DOÑATE FONT, Mercè. «Els Bechini, marbristes i fonedors» en RACBASJ, Butlletí XXIX, Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi,  2015, p. 113 – 133

«El cementerio del Sudoeste» en El Diluvio  diario político de avisos, noticias y decretos No. 304 (31 oct. 1906) Ed. mañana, p. 14

Guía del cementerio de Sudoeste, Barcelona, Ayuntamiento de Barcelona, 1954, p. 22

Guía Ilustrada de España y Portugal, Lopez editor, 1910, p. XXVI 

La Vanguardia en su edición del 31 octubre 1905, p. 2

La Veu de Catalunya  31 octubre  any XV nº 2,368, 1905, p. 4 edició vespre

MARÍN, Isabel. «El reflejo de las corrientes arquitectónicas y escultóricas de finales de siglo XIX en el cementerio de S. O.» (Tesis de licenciatura en Historia del Arte), Universitat de Barcelona, Facultat de Geografia i Història, Departament d´Història de l´Art, Barcelona,  1986, p. 434 – 441

MARTÍ I LÓPEZ, Elisa. El Cementiri de Montjuïc. Sommis de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona/Cementiris de Barcelona, S.A., 2008, p. 49, 167, 192, 205, 217, 227, 230, 231, 235

«Noves sepultures fetes últimament al cementiri del S.O.» en Ilustració Catalana, Any IV, Barcelona 4 novembre 1906, núm. 179, p. 696

OLIVA ANDRÉS, M. Treball Final de Màster en Gestió Cultural. Patrimoni i Gestió Cultural del cementiri de Montjuïc. Rutes per l´Escultura de la Mort. Universitat Oberta de Catalunya i Universitat de Girona, 2018-2019, p. 89-90 

Fuentes archivísticas

PANTEÓ DE CLARA TAMAREU VIDUA BUHIGAS NÚMERO 139, SANT OLEGARI CEMENTIRISUDOEST. JULIO M. FOSSAS. Nº expedient S–5295/1905, S139, data inicial 1-1-1905, data final 31-12-1905, 2-0-F- 1-1- C- 58371. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

CEMENTIRI DEL SUDOEST [MONTJUÏC].’> CLARA TAMAREU, VÍDUA DE BUHIGAS, SOL·LICITA L’ADQUISICIÓ DEL SOLAR NÚMERO 139 DE LA VIA DE SANT OLEGUER, AGRUPACIÓ 5A DEL CEMENTIRI DEL SUDOEST [MONTJUÏC]. Nº expedient 4339, S139, data inicial 17-12-1903, data final 8-04-1904, 2-F-1-C- 58368. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

CLARA TAMAREU I VALLS –VÍDUA DE BUHIGAS-, SOL·LICITA QUE SIGUI RETIRADA 20 CENTÍMETRES LA RASANT DEL PANTEÓ EN CONSTRUCCIÓ, DARRERA DEL NÚMERO 139 DE LA VIA DE SANT OLEGUER, AGRUPACIÓ 5A., DEL CEMENTIRI DEL SUDOEST [MONTJUÏC]. [I POSTERIOR SOL·LICITUD PER FER OBRES]. Nº exp: 7858, S139, data inicial: 15-06-1909, data final: 24-12-1909, 2-F-1-C- 58382. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

Arxiu MNAC. Fons Foneria Bechini:

1218 Llibre comptabilitat (1902-1913)

11220 Album fotografies

11221 Album fotografies

11242 Relació professional  amb escultors (ordenat per ordre alfabètic)

11243 Signatures d´agraïment dels diferents escultors que els hi varen fer encàrrecs

11247 Correspondència amb proveïdors (marbres Eumene Boni)

11248 Correspondència amb proveïdors (marbres Carrara)

11251 Imatges d´escultures de les quals no es coneix l´escultor (35 imatges)

11252 Imatges d´escultures de les quals  es coneix l´escultor (15 imatges)

11253 5 postals d´imatges diverses i 1 targetó amb un dibuix de Gabriel Bechini

11254 4 clixés i 4 reproduccions de petites escultures

14377 Fotografies d´escultures al taller amb els operaris

14378 Fotografies: algunes d´escultor desconegut

El panteón Buhigas (cementerio de Montjuïc, Barcelona) según fuentes documentales y bibliográficas

El panteón Buhigas se encuentra emplazado en la Via de Sant Oleguer, agrupación 5ª, núm. 139 del cementerio de Montjuïc (Barcelona). Se inauguró en 1905 bajo los auspicios de la Sra. Clara Tamareu, viuda de D. Josep Buhigas, quien confió el proyecto al maestro de obras Joan Bruguera Díaz y la construcción al taller marmolista Serra y Figueras.

Por fin una vista frontal del panteón Buhigas tras la finalización en este sector, de las intervenciones llevadas a cabo en la Via de Sant Oleguer

El panteón Buhigas según fuentes archivísticas fue publicado en este blog el pasado día 21 de mayo. En dicho post se recoge la información contenida en los tres expedientes de obra relativos a esta sepultura, y que se conservan en el Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona así como documentación fotográfica perteneciente a l´Arxiu Mas (Barcelona). El presente artículo tiene como objetivo añadir por orden cronológico algunas de las principales fuentes documentales y bibliográficas, a fin de aportar mayor información y ofrecer una visión más completa del panteón a lo largo de su historia.

Fuentes documentales (1905-1923)

El panteón de la familia Buhigas aparece mencionado en numerosas ocasiones en diversas publicaciones. Ello nos da a entender la consideración con que contaba el monumento a lo largo de los años, como uno de los más destacados dentro del panorama escultórico del cementerio de Montjuïc.

1905

Las primeras menciones del panteón aparecen en la prensa el mismo año de su inauguración. La Vanguardia en su edición del 31 octubre cita al taller Serra y Figueras como los autores materiales del panteón (1).

La Veu de Catalunya, el 31 octubre dedica unas líneas a las principales obras realizadas en los cementerios de Barcelona. Entre las construcciones que merecen especial atención destaca el panteón de Dña. Clara Tamareu, obra de don J. Bruguera, construido por los señores Serra y Figueras (2).

No se puede dejar de mencionar las palabras de elogio, publicadas el 31 de octubre en el diario político El Diluvio en su edición de tarde:

También es de irreprochable gusto otras construcciones debida a los propios industriales (Serra y Figueras), que se levanta en la vía de San Olegario. Es un panteón sarcófago de piedra de Murcia y mármol, propiedad de doña Clara Tamaren, (sic), viuda de Buhigas. En él descuella un ángel en cuyo rostro aparecen admirablemente impresas las huellas del dolor (3).

1906

La Veu de Catalunya, el primero de noviembre se hace eco del taller Serra y Figueras como marmolistas autores del panteón (4).

En la revista La Actualidad el día 4 de noviembre, el monumento aparece fotografiado sin texto que lo acompañe entre el grupo de panteones construidos en el cementerio nuevo (5).

El 31 de octubre en su edición de mañana, El Diluvio dedica más líneas de elogio al trabajo de Enric Serra y Joan Figueras poniendo el foco de atención en la figura del ángel:

Merecen especial mención, por el gran número y la calidad de las obras realizadas, por los señores Serra Y Figueras; la mayoría de ellas son de gusto irreprochable. De ellas son dignas de cita (…) en la via de san Olegario, agrupación 5ª el panteón de la familia Buhigas figurando un sarcófago con una figura muy artística (6).

El día 4 de noviembre y como integrante de un grupo de sepulturas realizadas recientemente, el panteón se menciona en un artículo de la revista La Ilustració Catalana. Bajo una fotografía que muestra una vista frontal del monumento, aparece un corto texto que tendrá importantes repercusiones a la hora de atribuir la autoría de la figura del ángel. Si hasta la fecha solo se citaba a Enric Serra y Joan Figueras como los autores materiales del panteón, en dicho artículo se afirma que el escultor es Bechini (sin especificar a qué miembro de la familia Bechini se refiere) y omite a Enric Serra y Joan Figueras a pesar de que en el expediente de obra relativo a la construcción del panteón, nombra a ambos escultores como constructores de la parte artística del panteón (7).

La autoría de esta obra escultórica que preside el panteón, se abordará en el post El ángel del panteón Buhigas. ¿Bechini o Serra y Figueras? Identificación del autor según fuentes documentales, atendiendo a la documentación presentada en mi artículo del 21 de mayo, a la mencionada en el presente post y a la recogida en el Fons Foneria Bechini que se conserva en el archivo del Museu Nacional d´Art de Catalunya.

La revista La Actualidad el 8 de noviembre publica una fotografía del panteón en «Vistas al Campo Santo», artículo que recoge a un grupo de sepulturas construidas recientemente en el Cementerio Nuevo (8).

1910

La revista Guía Ilustrada de España y Portugal insertó en sus páginas un anuncio de E. Serra y J. Figueras en donde se utiliza una imagen del panteón de la familia Buhigas como reclamo publicitario. El hecho de que se hubiera elegido esta obra demuestra hasta que punto los Serra y Figueras consideraban el monumento como una de sus mejores creaciones ya que de entre toda su abundante producción, escogieron precisamente el panteón Buhigas para promocionar su taller. Los talleres de Serra y Figueras se encontraban en Carretera del Port, cerca del cementerio de Montjuïc, y en la calle Villarroel nº 62 (9).

1923

La Vanguardia en su edición del miércoles 31 octubre se hace eco de la solicitud por parte de la Sra. Tamareu para reparar el panteón (10).

Algunas de las principales fuentes bibliográficas

A continuación se citan y comentan por orden cronológico, algunas de las principales fuentes bibliográficas que de manera más o menos extensa, se han hecho eco del panteón Buhigas.

La Guía del cementerio de Sudoeste publicada en 1954 incluye una mención al panteón Buhigas como obra escultórica de Enric Serra y Joan Figueras (11). Esta guía ofrece al lector una descripción del recinto a más de un extenso listado de sepulturas agrupadas por estilos, tipologías y secciones, así como información burocrática e importes sobre las distintas sepulturas y trámites. Incluye un plano con la ubicación dentro del recinto de las sepulturas. Además ofrece datos de interés para el visitante, así como información sobre los servicios, misas, importes y derechos de las sepulturas.

En 1973 el arquitecto y urbanista Oriol Bohigas en su artículo“Los cementerios como catálogo de arquitectura” incluye una fotografía del panteón sin mencionar al autor. Tan solo refiere a que se halla en el cementerio nuevo y que imita fórmulas francesas, destacando la importancia del modernismo en el ámbito de la arquitectura funeraria (12).

En 1980 André Barey en su artículo “L’ arquitectura funerària com a mirall d’una complexitat”, propone el estudio de la evolución de la arquitectura moderna en Cataluña a través de los recintos funerarios. En relación al panteón Buhigas solo nombra a pie de foto al autor del proyecto que atribuye al arquitecto Leandre Albareda. Sabemos sin lugar a dudas gracias a los expedientes de obra, que el autor del proyecto fue el maestro de obras Joan Bruguera Díaz y no Leandre Albareda (13).

En el texto de referencia que ya se ha convertido en un clásico Els cementiris de Barcelona publicado en 1981 de la autora Carme Riera y fotografías de Colita, no podía faltar una imagen del magnífico ángel que preside el panteón. La fotografía, que muestra muy parcialmente parte del sarcógafo, permite intuir el lamentable estado de conservación en que ya se hallaba el monumento hace cuarenta años (14). En la actualidad el panteón buhigas presenta un alarmante estado de conservación como consecuencia de un nulo mantenimiento y de unas condiciones ambientales adversas. (15)

La tesis de licenciatura (1986) que la Dra. Isabel Marín Silvestre dedicó a las corrientes escultóricas y arquitectónicas de finales del siglo XIX en el cementerio de Montjuïc, supuso un primer estudio detallado de algunas de las principales obras entre las que no podía faltar el panteón Buhigas. La autora saca a la luz por primera vez los tres expedientes de obra conservados en l´ Arxiu Contemporani de Barcelona e incluye referencias documentales y bibliográficas, así como una detallada descripción del panteón tanto a nivel estilístico como iconográfico. Isabel Marín se hace eco de la atribución a Bechini de la escultura del ángel publicada en La Ilustració Catalana y aunque dicha revista omite a los Serra y Figueras, Marín establece la distinción entre el trabajo del marmolista quien se encargaría de realizar la parte arquitectónica y que en este caso corrió a cargo del taller Serra y Figueras, y la parte estatuaria que atribuye al escultor Bechini (16). La distinción que realiza la Dra. Marín entre escultor y marmolista me parece acertada. La colaboración entre talleres marmolistas y escultores no era ajena a la práctica de la época. Este hecho nos lleva a plantear la cuestión de si un marmolista puede ser considerado escultor o es tan solo un mero industrial con escasa formación artística. Pero más allá de este debate que ha sido planteado en Talleres marmolistas como constructores de obras funerarias. ¿ industriales o escultores?, lo cierto es que en numerosas ocasiones era el mismo taller marmolista el encargado de realizar tanto la parte arquitectónica como la estatuaria.

En 1992 l´Ajuntament de Barcelona publica Guia del cementiri de Montjuïc de la autora Neus Aguado. El texto aborda la historia del recinto, biografías de personalidades destacadas enterradas en él, festividades, simbología, ritos, arquitectos, contructores, dibujantes, maestros de obra, artistas y arte. Repasa brevemente el panorama bibliográfico y documental y en cuanto al tema que nos ocupa, destaca a los ángeles con formas femeninas en donde incluye la imagen orante del panteón Buhigas. La autora señala que la influencia de la figura femenina en la representación de los ángeles, viene determinada por el influjo del movimiento modernista. En cuanto a la autoría y fecha de realización, toma como fuente la tesis de la Dra. Marín: año realización 1905, maestro de obras Bruguera Díaz y escultor Bechini. A diferencia de Isabel Marín, Aguado no menciona a los marmolistas Serra y Figueras (17).

En el 2008 Cementiris de Barcelona y l´ Ajuntament de Barcelona editaron El cementiri de Montjuïc. Somnis de Barcelona con textos de Elisa Martí i López y fotografías de Eros Albarrán. La información relativa al patrimonio artístico recayó en las historiadoras del arte la Dra. Isabel Marín i Silvestre y la Dra. Lidia Català. La guía muy en la línea de la Neus Aguado pero actualizada, trata entre otras cuestiones del contexto social y urbanístico y ofrece al lector un breve estudio estilístico del recinto. Además se proponen tres tipos de itinerarios: artístico, histórico y convinado. Al igual que la Guia del cementiri de Montjuïc, El cementiri de Montjuïc. Somnis de Barcelona se hace eco de los principales escultores, marbristas, maestros de obra y arquitectos que intervinieron en el cementerio. En relación al panteón Buhigas, se resume brevemente parte de la información recogida por Isabel Marín en su trabajo de licenciatura (18).

En el año 2016 la historiadora del arte, máster en gestión cultural y especialista en arte funerario Montserrat O. A.@arte_ de_ fondo, dedicó su trabajo de fin de grado a exponer un estado de la cuestión sobre la escultura del cementerio de Montjuïc desde finales del siglo XIX, hasta inicios del XX. Este trabajo junto con el que realizará dos años más tarde para finalizar el máster y que veremos a continuación, merecen ser textos de referencia obligada para todo aquel que desee aproximarse con profundidad y rigor al cementerio de Montjuïc. Su estado de la cuestión está basado en un extenso trabajo de campo, de archivo, bibliográfico y de prensa de la época. Incluye un detallado estudio de las obras tanto a nivel estilístico como iconográfico y plantea la cuestión de la diferenciación entre escultores y marmolistas justificando su planteamiento a partir de fuentes de la época. Así mismo aborda el tema de los materiales y técnicas escultóricas. Al final del estudio presenta un amplio catálogo a modo de guía, con mapas de localización de cada obra según su autor.

En relación al panteón que nos ocupa, Montserrat O. A. recoge toda la información de la que tiene noticia hasta la fecha partiendo del vaciado de hemeroteca, referencias biliográficas y documentales. Así mismo incluye una imagen del proyecto de obra y cita los expedientes de obra de l´Arxiu Contemporani. Siguiendo el trabajo de la Dra. Marín, relaciona el ángel del panteón Buhigas con Bechini y más concretamente, con Federico Bechini en base al periodo de actividad artística del escultor italiano. Para la historiadora del arte, Federico Bechini habría sido el artífice de la escultura del ángel mientras que el taller Serra y Figueras, lo habría sido de la parte arquitectónica del panteón. La autora no olvida mencionar el pésimo estado de conservación en que se halla el monumento (19).

En 2018/19 Montserrat O.A. dedicó su trabajo de fin de máster nuevamente al cementerio de Montjuïc en Patrimoni i Gestió Cultural del cementiri de Montjuïc. Rutes per l´Escultura de la Mort cuyo objetivo era impulsar la conservación, el conocimiento del patrimonio funerario, dinamizar y promocionar los cementerios y fomentar una mayor implicación de las instituciones en su gestión. Para alcanzar tales objetivos la autora insiste en la necesidad de realizar un inventario completo y exhaustivo del patrimonio funerario de Montjuïc (que no se ha hecho hasta la fecha), ya que sin éste es imposible realizar un buena gestión, protección y conservación. Además, alerta sobre el mal estado de conservación de algunas de las obras.

Patrimoni i Gestió Cultural del cementiri de Montjuïc. Rutes per l´Escultura de la Mort, propone una serie de rutas culturales e incluye el catálogo/inventario más completo y exhaustivo realizado hasta la fecha, corrigiendo errores que se han mantenido durante años a partir de contrastar toda la información disponible, además de un extenso trabajo de campo. La corrección de errores nos lleva a una revisión de las obras y a un mayor conocimiento sobre los talleres y artistas implicados en su realización.

En relación al panteón Buhigas, Montserrat O. A. no añade más información de la que ya había presentado en su trabajo de fin de grado. En el apartado del anexo dedicado a las obras de los marmolistas Enric Serra y Joan Figueras, la autora no ha incluido el panteón Buhigas ya que figura en el dedicado a las obras del escultor Federico Bechini (20).

Hasta aquí se han presentado algunas de las principales fuentes bibliográficas y documentales relativas al panteón Buhigas aunque no todas, ya que se trataría de una empresa que exedería los límites de este artículo. No es objeto de este post realizar un estado de la cuestión. Para finalizar solo cabe añadir que en línea, se pueden consultar diversas webs y blogs en donde el panteón es tratado de forma más o menos extensa.

Artículo registrado en Safe Creative Commons Attribution-NoDerivatives 4.0 International (CC BY-NC-ND 4.0)Esta licencia autoriza la utilización íntegra del texto sin fines comerciales ni modificaciones y citando siempre la autoría. La fotografía del panteón Buhigas se halla sujeta a la misma licencia

Como citar:

ALABERN, GÓMEZ, Mercè. (5 de noviembre de 2022). El panteón Buhigas (cementerio de Montjuïc, Barcelona) según fuentes documentales y bibliográficas. Fenix-art. https://fenix-art.com/2022/11/05/el-panteon-buhigas-cementerio-de-montjuic-barcelona-segun-fuentes-documentales-y-bibliograficas/

Referencias

(1) La Vanguardia en su edición del 31 octubre 1905, p. 2

(2) La Veu de Catalunya, 31 octubre 1905 edició vespre,  any XV, nº 2,368, p. 4

(3) «Crónica Diaria. Las necrópolis de Barcelona» en El Diluvio (edición de la tarde), año XLVII, nº 303, Barcelona, martes 31 de octubre de 1905, p. 2. Quiero expresar mi agradecimiento al fotógrafo Andrés Paredes (APU) por haberme facilitado el texto

(4) La Veu de Catalunya, 1 novembre 1906, edició vespre, p. 4

(5) Vistas al campo santo» en La Actualidad Año I.,  nº 14, Barcelona, 4-11-1906, p. 7

(6) «El cementerio del Sudoeste» en El Diluvio  diario político de avisos, noticias y decretos No. 304 (31 oct. 1906) Ed. mañana, p. 14. Quiero agradecer nuevamente a Andrés Paredes APU, el haberme facilitado el texto

(7) «Noves sepultures fetes últimament al cementiri del S.O.» en Ilustració Catalana, Any IV, Barcelona 4 novembre 1906, núm. 179, p. 696): Familia Bohigas y Ferrer. Escultor Bechini. Sobre el expediente de obra que nombra a Enric Serra y Joan Figueres como constructores de parte artística del panteón: PANTEÓ DE CLARA TAMAREU VIDUA BUHIGAS NÚMERO 139, SANT OLEGARI CEMENTIRISUDOEST. JULIO M. FOSSAS. Nº exp: S–5295/1905, S139, data inicial 1-1-1905, data final 31-12-1905, 2-0-F- 1-1- C- 58371. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

(8) La Actualidad año I nº 14, 4/11/1906, p. 7

(9) Revista 1910 Guía Ilustrada de España y Portugal. Página suelta en venta en Todocolección. No será la única vez que los Serra y Figueras utilizarán el panteón Buhigas para publicitar su taller 

(10) La Vanguardia, 31 octubre 1923, p. 1. Para la solicitud y el correspondiente permiso de obras: CLARA TAMAREU I VALLS –VÍDUA DE BUHIGAS-, SOL·LICITA QUE SIGUI RETIRADA 20 CENTÍMETRES LA RASANT DEL PANTEÓ EN CONSTRUCCIÓ, DARRERA DEL NÚMERO 139 DE LA VIA DE SANT OLEGUER, AGRUPACIÓ 5A., DEL CEMENTIRI DEL SUDOEST [MONTJUÏC]. [I POSTERIOR SOL·LICITUD PER FER OBRES]. Nº exp: 7858, S139, data inicial: 15-06-1909, data final: 24-12-1909, 2-F-1-C- 58382. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

(11) Guía del cementerio de Sudoeste, Barcelona, Ayuntamiento de Barcelona, 1954, p. 22. Extrañamente no he podido localizar mención alguna del panteón Buhigas en la Guía de Ángel Sotillos publicada en 1920. Siendo esta guía una obra muy completa y datando el panteón de 1905, me parece sorprendente no haber podido hallar mención

(12) BOHIGAS, Oriol. “Los cementerios como catálogo de arquitectura”. Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, número 17, Enero-Febrero de 1973, p. 64 – 65

(13) BAREY, André. “L’arquitectura funerària com a mirall d’una complexitat”, Cuadernos de arquitectura y urbanismo [s.l.], Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Número 139, 1980, p. 41

(14) RIERA, Carme. Els cementiris de Barcelona, Barcelona, Edhasa, 1981, s/n

(15) Cuando se publicó el presente post este era el estado de conservación del panteón. Sin embargo sabemos que en diciembre de 2023, estaba siendo restaurado

(16) MARÍN, Isabel. «El reflejo de las corrientes arquitectónicas y escultóricas de finales de siglo XIX en el cementerio de S. O.» (Tesis de licenciatura en Historia del Arte), Universitat de Barcelona, Facultat de Geografia i Història, Departament d´Història de l´Art, Barcelona,  1986, p. 434 – 441

(17) He consultado la edición en castellano publicada un año después de la edición en lengua catalana. AGUADO, Neus. Guía del cementerio de Montjuïc, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1993, p. 92, 101, 104

(18) MARTÍ I LÓPEZ, Elisa. El Cementiri de Montjuïc. Sommis de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona/Cementiris de Barcelona, S.A., 2008, p. 167, 205, 217, 227, 230, 235

(19) Montserrat O. A. @arte_ de_ fondo en «Escultura funeraria del cementerio de Montjuïc en el «fin- de- siècle«. Un estado de la cuestión» (Trabajo de Fin de Grado en Historia del Arte), Universitad de Barcelona, Facultad de Geografía e Historia, Departamento de Historia del Arte, Septiembre 2016 p. 51, 66, 222, 224, 381. Trabajo  publicado por la Red Iberoamericana de Cementerios Patrimoniales

(20) Montserrat O. A. @arte_de_fondo. «Annexe 3. Catàleg d´escultura del Cementiri de Montjuïc» en Treball Final de Màster en Gestió Cultural. Patrimoni i Gestió Cultural del cementiri de Montjuïc. Rutes per l´Escultura de la Mort. Universitat Oberta de Catalunya i Universitat de Girona, 2018-2019, p. 195

BIBLIOGRAFÍA

AGUADO, Neus. Guía del cementerio de Montjuïc, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1993

BAREY, André. BARCELONA: De la ciutat pre-industrial al fenomen modernista, Barcelona, La Gaya Ciencia, 1980, p. 41 

BOHIGAS, Oriol. Reseña y catálogo de la Arquitectura Modernista, Barcelona, Lumen, 1973, p. 47-76 

«Crónica Diaria. Las necrópolis de Barcelona» en El Diluvio (edición de la tarde), año XLVII, nº 303, Barcelona, martes 31 de octubre de 1905, p. 2 

La Publicidad, edición de la mañana 4 febrero 1902, año XXV, nº 8397, p. 1

La Vanguardia en su edición del miércoles 31 octubre 1923, p. 1 

La Veu de Catalunya, 31 octubre 1905 edició vespre,  any XV, nº 02,368, p. 4 

La Veu de Catalunya, 1 novembre 1906, edició vespre, p. 4 

MARÍN, Isabel. «El reflejo de las corrientes arquitectónicas y escultóricas de finales de siglo XIX en el cementerio de S. O.» (Tesis de licenciatura en Historia del Arte), Universitat de Barcelona, Facultat de Geografia i Història, Departament d´Història de l´Art, Barcelona,  1986, p. 434 – 441

MARTÍ I LÓPEZ, Elisa. El Cementiri de Montjuïc. Sommis de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona/Cementiris de Barcelona, S.A., 2008, p. , 167, 205, 217, 227, 230, 231, 235

«Noves sepultures fetes últimament al cementiri del S.O.» en Ilustració Catalana, Any IV, Barcelona 4 novembre 1906, núm. 179, p. 696

O. A. Montserrat @arte_ de_ fondo en «Escultura funeraria del cementerio de Montjuïc en el «fin- de- siècle«. Un estado de la cuestión» (Trabajo de Fin de Grado en Historia del Arte), Universitad de Barcelona, Facultad de Geografía e Historia, Departamento de Historia del Arte, Septiembre 2016

O. A. Montserrat @arte_de_fondo. «Annexe 3. Catàleg d´escultura del Cementiri de Montjuïc» en Treball Final de Màster en Gestió Cultural. Patrimoni i Gestió Cultural del cementiri de Montjuïc. Rutes per l´Escultura de la Mort. Universitat Oberta de Catalunya i Universitat de Girona, 2018-2019, p. 195 

SOTILLOS, Ángel. Guía práctica del Cementerio Nuevo (Sud – Oeste), Barcelona, Librería Religiosa, 1920

«Vistas al campo santo» en La Actualidad Año I.,  nº 14, Barcelona, 4-11-1906, p. 7 

Fuentes archivísticas

PANTEÓ DE CLARA TAMAREU VIDUA BUHIGAS NÚMERO 139, SANT OLEGARI CEMENTIRISUDOEST. JULIO M. FOSSAS. Nº exp: S–5295/1905, S139, data inicial 1-1-1905, data final 31-12-1905, 2-0-F- 1-1- C- 58371. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

CLARA TAMAREU I VALLS –VÍDUA DE BUHIGAS-, SOL·LICITA QUE SIGUI RETIRADA 20 CENTÍMETRES LA RASANT DEL PANTEÓ EN CONSTRUCCIÓ, DARRERA DEL NÚMERO 139 DE LA VIA DE SANT OLEGUER, AGRUPACIÓ 5A., DEL CEMENTIRI DEL SUDOEST [MONTJUÏC]. [I POSTERIOR SOL·LICITUD PER FER OBRES]. Nº exp: 7858, S139, data inicial: 15-06-1909, data final: 24-12-1909, 2-F-1-C- 58382. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

El sepulcro de la reina Elisenda de Montcada. Conexiones estilísticas

La iglesia del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes (Barcelona) alberga una obra excepcional: el sepulcro gótico de la reina Elisenda de Montcada (1292-1364). Se trata junto con la capilla de Sant Miquel, de uno de los monumentos más destacados de todo el conjunto monástico. A pesar de que Santa Maria de Pedralbes mantiene un importante fondo archivístico, en relación al sepulcro de la reina no conserva ningún documento que acredite su año de realización o su autoría. Tan solo contamos con algunos documentos que de manera indirecta permiten establecer un marco cronológico ,que acota el periodo de su realización y a un corpus de obras relacionadas estilísticamente las cuales, nos desvelan la identidad de algunos escultores como hipotéticos autores del sepulcro. El monumento además fue modificado y restaurado cuestión que no debería pasarse por alto a la hora de abordar su estudio.

Una de las características más destacables del sepulcro de la reina Elisenda es su carácter bifaz. Una parte es visible desde la iglesia mientras que la otra lo es desde el claustro. En la parte accesible desde la iglesia el monumento se halla en el presbiterio, en el lado de la Epístola, y adosado al muro bajo un arcosolio en forma de arco apuntado. En la zona claustral se encuentra bajo un arcosolio y encajado entre dos contrafuertes. La iconografía se repite en ambas caras del monumento a excepción de la indumentaria de la yacente. En la zona del presbietrio la reina figura como monarca mientras que en la parte visible desde el claustro, aparece como monja clarisa o viuda.

Vista frontal del sepulcro de la reina Elisenda de Montcada (s. XIV) desde el altar de la iglesia del monasterio de Santa Maria de Pebralbes
El sepulcro real visto desde la zona del claustro. En los montantes inferiores, san Francisco (derecha) y san Jaime (izquierda). Estas dos imágenes junto con las de las dos santas ubicadas en los montantes superiores, no son originales del siglo XIV. La misma iconografía se repite en ambas caras del sepulcro a excepción de que en la zona de clausura, la yacente se presenta como monja clarisa o viuda

Diversos autores han observado conexiones a nivel estilístico entre el sepulcro real, y una serie de obras relacionadas entre sí (1). En el post El sepulcro de la reina Elisenda de Montcada. Conexiones estilísticas con la capilla de las Once Mil Vírgenes de la Catedral de Tarragona y de Santa Maria del Pi de Barcelona, se presentó un primer corpus propuesto por los autores A. Durand ,J. Ainaud y Pere Beseran. Con todo, desconocemos la cronología y autoría de estas obras a las que cabría añadir las que se mencionan a continuación y que como las anteriores, presentan similitudes a nivel estilístico con el sepulcro de Pedralbes.

La primera obra mencionada es la clave de bóveda de la cripta de Santa Eulàlia de la Catedral de Barcelona (2) la cual, se relaciona directamente con la clave de bóveda de la capilla de las Once Mil Vírgenes de la Catedral de Tarragona (3) que a su vez, presenta conexiones estilísticas con la sepultura de Pedralbes (4).

Otra obra que forma parte de este segundo corpus por su semejanza a nivel estilístico con el sepulcro de la reina Elisenda, es la imagen de la Mare de Déu de les Olives (Plà de L´Estany, Girona).

Se puede añadir un grupo de esculturas relacionadas con el taller de Pedralbes entre las cuales forma parte, la figura de Cristo del tímpano de la iglesia de Santa Maria del Mar de Barcelona. Esta imagen comparte rasgos formales con las obras antes mencionadas (5). Las similitudes son aún más acusadas en las esculturas de San Pedro y San Pablo, en la misma portada y colocadas dentro de fornículas. Ambas son comparables con el san Francisco y san Jaime del sepulcro de Pedralbes por el lado visible desde el presbiterio (6). Sin abandonar Santa María del Mar, incluimos la figura del ángel, la que se encuentra en los florones sobre los pináculos y que lleva corona de espinas. Esta representación comparte rasgos comunes a nivel estilístico con el san Jaime del sepulcro de Pedralbes sobre todo, en lo que se refiere a la indumentaria y al tratamiento de los plieges del ropaje. Además se observa el mismo tipo de broche que lleva la reina, el Dios Padre de la elevatio animae en ambos lados del monumento, y el que se observa en los dos ángeles de la elevatio animae del lado del presbietrio (7).

A nivel arquitectónico cabe destacar el parecido entre la portada lateral de Santa Maria del Pí de Barcelona, y la portada del monasterio de Pedralbes. Dicho parecido permite conectar ambos conjuntos (8).

El tipo de tracería del sepulcro de Pedralbes y más concretamente el círculo lobulado que contiene un florón, remite al que se encuentra en la misma portada de la iglesia de Pedralbes pero con la diferencia de que allí, aparece el escudo de la reina. Así mismo el gran florón del sepulcro se ha relacionado con el que se halla en Santa Maria del Mar y que a su vez, remite al de la portada de la misma iglesia de Pedralbes. Se trata de círculos lobulados que flanquean un círculo principal (9). Cronológicamente la fachada de Santa Maria del Mar debió de terminarse alrededor de 1340 o poco después, si atendemos al proceso constructivo (10). Esta cronología se corresponde con la de la capilla de Las Once Mil Vírgenes de la Catedral de Tarragona y con la de la cabecera de Santa Maria del Pi de Barcelona (11).

El historiador del arte el Dr. Pere Beseran establece un vínculo iconográfico entre la elevatio animae de la tumba de la reina Elisenda y el de la tumba de Joan d´Aragó quien el 1327, se encontraba entre los miembros que asistieron a la consagración de la iglesia de Pedralbes. El sepulcro se encuentra a la derecha del presbiterio de la Catedral de Tarragona. Destaca paralelismos en el emplazamiento flotante en el arcosolio, las ménsulas bajo los ángeles, la disposición de las figuras y la manera en cómo estas sujetan el sudario por los cuatro extremos (12).

Otras obras propuestas por el mismo autor y que se sumarían a este segundo corpus por su relación estilística con el sepulcro de la reina, se localizan en el mismo monasterio de Santa Maria de Pedralbes. Se trata de la Virgen y el Niño c. 1340-50 y de la Virgen del grupo de La Anunciación, c. 1350. La figura de alabastro con escasos restos de policromía que representa a la Virgen sosteniendo al Niño mientras Este, le acaricia los cabellos es cercana estilísticamente a las esculturas del sepulcro concretamente, al ángel situado tras la cabeza de la figura yacente de la reina por el lado visible desde el claustro. Las similitudes las observamos en la posición del cuerpo, las proporciones de la cabeza, los rasgos faciales, el tratamiento de los ropajes con el mismo tipo de caída (pliegues aplanados sobre la cintura), mandíbulas cuadradas y cuellos contundentes (13) . En cuanto a la Virgen del grupo de La Anunciación, se trata de una obra atribuida con ciertos interrogantes al escultor Aloi de Montbrai (14).

Más allá de las obras aquí mencionadas, existen otras con evidentes conexiones estilísticas con el sepulcro real y que serán expuestas en futuros posts.

Artículo registrado en Safe Creative Commons Attribution-NoDerivatives 4.0 International (CC BY-NC-ND 4.0)Esta licencia autoriza la utilización íntegra del texto sin fines comerciales ni modificaciones y citando siempre la autoría. Las fotografías publicadas también se hallan sujetas a la misma licencia

Referencias

(1) Los artículos sobre el sepulcro de la reina Elisenda de Montcada que se han publicado y que se seguirán publicando en este blog, son el resultado de un trabajo que realicé en el año 2014 para la asignatura Art Català Medieval dentro del Grado en Historia del Arte de la Univestitat de Barcelona. No se trata de un estado de la cuestión y no he actualizado la información que pueda haber salido a la luz a partir de 2014. Aun así si algún autor/a no se siente debidamente representado, o eventualmente he cometido un error de citación u omitido alguna fuente, agradeceré que se ponga en contacto conmigo y con mucho gusto le atenderé para aclarar la cuestión. Solo pido que se dirija con la educación y respeto que merecemos todos. Los intentos por intimidar, ridiculizar, las burlas, etc, son agresiones verbales que dicen más de quien las emite que de quien las recibe y que son totalmente inadmisibles y más aún si proceden de un entorno académico. No atenderé ni aprobaré ningún comentario de tipo malicioso o irrespetuoso

(2) Para una imagen en color de la clave de bóveda de la cripta de Santa Eulàlia, ver BARRAL I ALTET, Xavier. Les Catedrals de Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1994, p. 51

(3) BESERAN I RAMON, Pere. «Un taller escultòric a la Barcelona del segon quart del segle XIV i una proposta per a Pere de Guines» en Lambard. Estudis d´Art Medieval. Barcelona, vol. VI, (1991-1993), 1994, p. 219

(4) Fueron los autores A. Duran y J. Ainaud quienes en 1956 y por primerar vez, relacionaron a nivel estilístico la sepultura de Pedralbes con las claves de bóveda, imágenes y ménsulas de la capilla de las Once Mil Vírgenes de la Catedral de Tarragona. AINAUD DE LASARTE, J.; DURAN I SANPERE, A. «Escultura gòtica» en Ars Hispaniae, vol. VIII, Madrid, Plus Ultra, 1995, p. 204; 206

(5) BESERAN I RAMON, Pere. «Un taller escultòric …, » op. cit., p. 223

(6) Ibidem, p. 223

(7) Ibidem, p. 226

(8) Este parecido ya fue observado anteriormente por Bassegoda y F.P. Verrié. Ver BESERAN I RAMON, Pere. «Un taller escultòric …, » op. cit., p. 228

(9) Ibidem, p. 229

(10) Ibidem, p. 230

(11) Ibidem, p. 231

(12) Ibidem, p. 224; 227

(13) BESERAN I RAMON, Pere. «Mare de Déu amb Nen» en Petras Albas . El Monestir de Pedralbes i els Montcada (1326 – 1673) (guia-catàleg), Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2001, p. 116

(14) BESERAN I RAMON, Pere. «Grup de l´Anunciació» en Pedralbes. Els tresors del Monestir (catàleg), Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2005, p. 62

BIBLIOGRAFÍA

AINAUD DE LASARTE, J.; DURAN I SANPERE, A. «Escultura gòtica» en Ars Hispaniae, vol. VIII, Madrid, Plus Ultra, 1995, p. 204; 206

BARRAL I ALTET, Xavier. Les Catedrals de Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1994, p. 51

BESERAN I RAMON, Pere. «Un taller escultòric a la Barcelona del segon quart del segle XIV i una proposta per a Pere de Guines» en Lambard. Estudis d´Art Medieval. Barcelona, vol. VI, (1991-1993), 1994, p. 215 – 245

BESERAN I RAMON, Pere. «Mare de Déu amb Nen» en Petras Albas. El Monestir de Pedralbes i els Montcada (1326 – 1673) (guia-catàleg), Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2001, p. 116

BESERAN I RAMON, Pere. «Grup de l´Anunciació» en Pedralbes. Els tresors del Monestir (catàleg), Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2005, p. 62