Introducció
La investigació del Cementiri d’Horta va ser publicada l’any 2020 al web «Art Funerari», projecte dut a terme per la Universitat de Barcelona. Les fitxes van ser elaborades per Andrés Paredes Úbeda qui es va encarregar de la recerca històrica i fotogràfica i Montserrat Oliva Andrés qui va realitzar la descripció historicoartística i l’anàlisi de les obres d’art. Actualment, el web «Art Funerari» no està operatiu i, per aquest motiu, s’ha publicat la investigació del Cementiri d’Horta al blog «Fenix Art» per reivindicar l’autoria dels investigadors.
Degut a l´extensió del treball el qual, i gràcies a una exhaustiva tasca de recerca dels seus autors, ha permès donar a conèixer informació inèdita fins al moment, aquesta investigació es publica en dues entrades consecutives la segona de les quals, El cementiri d´Horta. Tombes i panteons, conté la Bibliografia complerta, Fonts documentals i Premsa.
El cementiri d´Horta parteix d ´un estudi previ dels mateixos autors: Paredes, Andrés; Oliva Andrés, Montserrat. <<Redescobrint el cementiri d´Horta>>. EL POU, Publicació del Grup d´Estudis de la Vall d´Horta i la Muntanya Pelada, 2019, Núm. 9, 56 – 58
I també d´un treball d´investigació anterior, dut a terme pel fotògraf Andrés Paredes, i que va revel.lar informació desconeguda fins aleshores. Aquesta investigació va permetre entre altres qüestions, identificar amb base documental qui va cedir els terrenys per a la construcció del nou cementiri, cessió que sempre s´ha atribuït erròneament al marquès de la Vall de Ribas. La recerca es va publicar a: Paredes, Úbeda, Andrés. <<Cementiri d´Horta, la memòria silenciosa>>. EL POU, Publicació del Grup d´Estudis de la Vall d´Horta i la Muntanya Pelada, 8 desembre 2018, Núm. 8, p. 55 – 60
El vell cementeri parroquial d’Horta
L’església inicial de Sant Joan d’Horta consta que fou fundada al voltant del segle X. Va patir atacs en successives incursions fetes pels almoràvits (1), especialment fruit de les es comeses patides entre 1107 i 1115 que acabaren amb el setge de Barcelona (2). Com a resultat d’aquests atacs l’esglésiaq uedà força malmesa. A finals del segle XII l’església fou reconstruïda per Guillem d’Orta, llinatge que va donar nom al territori, i finalment fou consagrada el 1260. La torre de defensa dels Orta es va transformar en un mas fortificat i en escriptures successives les propietats apareixen com“D ominus domus d’Orta” (3). Conforme passaren els anys la casa senyorial i les terres de cultiu varen ser conegudes com a Can Cortada.
L’antiga església de Sant Joan d’Horta estava situada al final de l’actual carrer Campoamor i era sufragània de la parròquia de Sant Genís dels Agudells, però finalment l’any 1860 es du a terme definitivament el procés de disgregació. El petit cementiri del poble de Sant Joan d’Horta, com era habitual en l’època, estava situat en un terreny annex a l’església.
Hi consten enterraments de la família Orta des del segle XIII: el 13 de desembre de 1208 Pere Orta (possiblement fill de Guillem d’Orta) va ser enterrat a la capella de Sant Joan d’Horta seguint les indicacions que va deixar anotades en el seu testament. Va destinar cinquanta sous per pagar el cost del seu enterrament, a més de concedir una donació de nou sous a l’església. Al seu fill Bernat (nou senyor d’Orta) li va deixar totes els seus béns excepte la pròpia capella de Sant Joan d’Horta (4).
.
En terrenys de l’església vella es va establir en 1912 el Club de Tennis Horta (5) (actualment anomenat “Nick Club Padel Barcelona”). El seu campanar, que havia resistit l’envestida de les flames de Setmana Tràgica el 1909, seguia dempeus embellint el paisatge, però lamentablement un element tant important i representatiu fou derruït i desaparegué el 1929.
Actualment es poden contemplar les últimes restes de l’església entre les quals destaca la que va ser en el seu moment la porta del cementiri parroquial, darrera el mur del club situat en el carrer Rembrandt (6). Aquestes ruïnes es distribueixen entre la paret de l’antiga rectoria i les instal·lacions esportives del club.
Han passat ja molts anys i encara avui no s’ha fet res per dignificar un espai amb tanta història malgrat les reivindicacions dels veïns.
La nova església de Sant Joan d’Horta
La primera església de Sant Joan d’Horta va ser construïda al segle X però no va ser consagrada fins l’any 1260. Estava situada a prop de Can Cortada però quedava allunyada del nucli més poblat del municipi. En conseqüència es va decidir construir una nova església més a prop dels ciutadans. El 24 de juny de 1905 es va col·locar la primera pedra, que procedia de l’antic edifici de l’església, en un terreny cedit pel comte de la Vall de Merlès. Per a la construcció del nou temple es van fer servir part de les pedres de l’antiga parròquia.
En la primera dècada del segle XX, Horta encara conservava el seu renom de lloc saludable i tranquil, allunyat dels moviments reivindicatius que patia la ciutat de Barcelona. Malgrat tot no es va lliurar dels fets luctuosos de la Setmana Tràgica el 1909 que van comportar l’incendi de l’antiga església parroquial i el convent de les Dominiques del carrer Campoamor.
L’incendi de l’antiga església va esperonar les obres de la nova, i finalment el 16 de gener de 1911 es va inaugurar una part del nou temple. El mateix dia, l’arquitecte Ramón Riudor, encarregat de la seva construcció, va deixar el projecte per motius de salut i fou rellevat pel reconegut arquitecte Enric Sagnier (7) que dirigí les obres a partir de llavors. L’any següent s’edificà la casa rectoral i es van col·locar a l’església vidrieres procedents de la casa Rigalt i Granell. La inauguració del conjunt va tenir lloc en octubre de 1917.
Per a la seva construcció es va comptar amb donacions i aportacions de molts feligresos. Per posar un exemple, les senyores Concepció i Anna Planàs Armet, propietàries de Can Marcet, feren donació de l’altar del Sant Sagrament amb la imatge de la Mare de Deu dels Dolors.
Durant la Guerra Civil el temple fou novament incendiat. Afortunadament poc després de la fi del conflicte s’inicià la seva reconstrucció. El 1980 s’inaugurà la portalada i el timpà de la façana, obra del pintor J. Torras i Viver (8).
El nou Cementiri d’Horta
A mesura que la població d’Horta va anar creixent el cementiri es quedà sense espai per donar sepultura a ningú més. Igualment les condicions pèssimes d’algunes tombes (9).
També eren font de preocupació com demostren escrits de 1863 i 1864 (10). A causa de l’evident estat de degradació d’aquest cementiri, el 8 de febrer de 1865 es pren la decisió de construir-ne un de nou.
La cessió del terreny per a la construcció d’aquesta nova necròpoli se sol atribuir al Marquès de la Vall de Ribes però molt poblament va ser Don Mariano de Oriola i de Cortada (11) qui va tenir aquest gest, tal i com es pot llegir en les actes del municipi: “en el campo de Don Mariano de Oriola y de Cortada sito en las inmediaciones de la cantera de Baliarda” (12)
El nou Cementiri d’Horta va ser inaugurat l’any 1867. Es troba ubicat en el barri d’Horta en el districte d’Horta-Guinardó de la ciutat de Barcelona, en l’entorn immediat de la vessant de Collserola. El seu nivell de protecció s’inscriu dins de la categoria de “Béns amb elements d’interès (C)” (13).
Aquest cementiri te planta rectangular, tot i que el costat oposat a la porta te una lleugera inclinació, podent-se definir per tant també com a un trapezi rectangular. Queda dividit, per dos eixos, un longitudinal i l’altre transversal, que el creuen completament, en quatre illes. En aquestes quatre illes es troba la part monumental amb les tombes i panteons. Com succeeix en la majoria de cementiris, una filera de nínxols envolten la necròpolis exercint la funció de mur del recinte. Els vèrtexs del cementiri s’han destinat a les instal·lacions logístiques i administratives, havent-s’hi ubicat un magatzem, un edifici per serveis i un accés pels cotxes.
En un inici la porta d’entrada al recinte es va disposar pel costat de muntanya prop de cal Notari. En aquest indret es situava un burot, estructura generalment formada per una barraqueta de fusta i instal·lada en els accessos a les poblacions on uns funcionaris anomenats «panots» s’encarregaven de recaptar «l’impost de pas». És a dir, el burot feia funcions de duana i control de mercaderies. En el llibre «Gent Popular d’Horta», Mingo Borràs (14) descriu la situació que es produïa en alguns enterraments quan el carretó que carregava el difunt arribava al burot. Atès que la llei marcava que havia de pagar el dret de transport, per estalviar-se l’impost es descarregava el fèretre i es duia sobre les espatlles o es transportava en un petita carreta que empentava el propi personal del sepeli fúnebre.
A mitjans del segle XX, l’accés es canvià a la banda contrària del cementiri. Atès que l’atri de l’antiga entrada ja no s’utilitzava, en aquell punt s’hi instal·là la capella.
Amb el pas dels anys el recinte funerari es convertí en un espai integrat en la comunitat. Ciutadans vinculats amb la història d’Horta (polítics, intel·lectuals, artistes o industrials) hi tingueren la seva última morada, mentre que famílies benestants decidiren reposar eternament en el bucòlic cementiri i encarregaren la construcció de notables i elaborats monuments funeraris. Un passeig entre les sepultures més antigues significa realitzar un viatge de més de cent cinquanta anys descobrint una part de la història d’Horta.
La porta del Cementeri d’Horta
L’actual porta del Cementeri d’Horta va ser construïda molt probablement al voltant de l’any 1958, quan es va canviar l’accés a la part contraria d’on havia estat situat fins llavors, al costat de l’antic camí. L’antic espai es va aprofitar per construir-hi una petita capella (15).
S’accedeix al cementiri per mitjà d’una porta d’estil neoclàssic realitzada amb el sistema arquitectònic d’arquitravat. Dues pilastres situades en els seus extrems i recolzades sobre uns pedestals exerceixen la funció d’element de suport del conjunt. Un petit mur, compost per una filera horitzontal de carreus amb les juntes alineades, les separa de dues pilastres mes. Aquestes dues pilastres interiors, i de dimensions més reduïdes, són d’estil toscà i reposen sobre un pedestal mentre flanquegen la porta central de ferro.
Pel que fa als elements suportats, l’entaulament està format per un arquitrau i un fris no ornamentat sobre el qual descansa un frontó. En els extrems del frontó hi ha dos pinacles que imiten la forma d’una urna funerària. El frontó esta coronat per una creu llatina enquadrada.
El disseny de la façana es repeteix en la part interna del cementiri de manera que hom veu el mateix quan hi entra que quant surt. La porta te dos dependències que la flanquegen i que actualment es destinen a serveis i oficines.
El neoclassicisme no només va ser un estil molt present en la renovació de les ciutats catalanes a la primera meitat del segle XIX sinó que també va ser l’estil protagonista dels primers cementiris catalans, especialment pel seu estret vincle pagà amb la mort i la seva simbologia. El Cementiri del Poblenou, el de Girona i el de Mataró en són un bon exemple.
La capella del Cementiri d’Horta
L’any 1957 Santiago Udina, responsable dels cementiris de Barcelona, va ordenar que en els cementiris de la ciutat que no tinguessin capella se n’hi construís una. “La Vanguardia” va deixar testimoni d’aquest fet.
“Durante el mandato de don Santiago Udina, como teniente de alcalde de Cementerios este edil hizo cuestión de honor el que las necrópolis barceloneses tuvieran impecablemente organizados los Servicios religiosos que son fundamentales por su condición de recinto sagrado. Así primero por iniciativa del señor Udina se habilito una capilla en el cementerio de Horta que fue bendecida por el señor arzobispo y ahora se completa el servicio”(16).
A la banda oposada a la porta i en posició simètrica a aquesta, trobem la capella d’estil eclèctic formada per un parament llis de carreus regulars. Construïda l’any 1958, fou situada en el mateix emplaçament on abans hi hagué un antic accés. Novament “la Vanguardia” explicava aquest fet:
“En el Cementerio de Horta, aprovechando el atrio de entrada al mismo, que había quedado sin utilización, al trasladar el acceso a la necrópolis a la parte contraria, se ha habilitado una capilla, como propia del Cementerio, ya que el mismo carecía de ella. Se trata de un pequeño local, en el cual cabe justamente el altar y el celebrante con sus ayudantes y se colocará en el mismo la imagen del Santo Cristo. La bendición tendrá lugar con motivo de estas fiestas, el día de Todos los Santos por la tarde, a las cuatro y media, al término de la procesión de visita al Cementerio que la parroquia de Horta organiza todos los años en esta festividad” (17).
S’accedeix a la capella a traves d’una porta de ferro emmarcada per un arc de punt rodó que descansa sobre un sòcol sobresortit. La clau de l’arc te forma de trapezi isòsceles invertit i està decorada amb el relleu d’un crismó: un monograma de Crist realitzat amb les dues primeres lletres del seu nom en grec. La coberta és plana amb un frontó format per una cornisa motllurada amb formes sinuoses d’inspiració barroca. En el seu interior hi ha un altar d’influència clàssica realitzat en marbre.
Qui va construir el Cementiri d’Horta?
Sembla que ningú s’ha plantejat qui va ser l’arquitecte que va construir el Cementiri d’Horta. Segons les actes del Ple de Sant Joan d’Horta de l’any 1867, data de la construcció de l’actual cementiri, s’esmenta que el mestre d’obres del municipi en aquell moment era Josep Maria Folch i Brossa. També es menciona que començaria a treballar conjuntament amb el mestre d’obres Federico Farreras. Podem deduir doncs que com va succeir en altres cementiris catalans molt probablement els mestres d’obres municipals mencionats foren els encarregats de dur a terme aquesta empresa. En aquestes actes també s’esmenta que Federico Farreras va rebre un pagament per la col·locació d’una creu en el Cementiri (18).
Tot i que la hipòtesi te consistència, no hi ha cap plànol ni document amb informació addicional que la verifiqui.
Josep Maria Folch i Brossa, mestre d’obres titulat l’any 1855, va realitzar un centenar d’obres a Gracia, Sant Gervasi de Cassoles i Barcelona. També publicà diversos escrits sobre arquitectura entre els que destaquem “Álbum de arquitectura o Vignola de los arquitectos” realitzat l’any 1864 (19), on ell mateix es presenta com a mestre d’obres, director de caminis veïnals i agrimensor. Pel que fa al Cementiri d’Horta, Folch va supervisar la construcció del panteó de la família Rafael Sabadell l’any 1868 (20), just un any després de la seva inauguració, fet que també el vincularia amb la creació de la necròpolis.
Federico Farreras y Vilallonga va treballar profusament a la ciutat de Barcelona. Segons els arxius existeixen més de cinc-cents treballs en els que va col·laborar o va donar el seu vistiplau com a mestre d’obres municipal. Probablement va realitzar dos creus: la creu, actualment il·localitzable, mencionada a les actes del Ple de Sant Joan d’Horta de l’any 1867, i la creu de la tomba de Gaietà d’Amat i d’Amat. També va realitzar la construcció del Panteó de la família Crehuet. El seu vincle amb el Cementiri d’Horta és evident ja que va ser enterrat en el nínxol numero 125.
El transport funerari: de l’antic Cementiri parroquial al nou Cementiri d’Horta
La necessitat de transportar els difunts als nous cementiris, allunyats dels nuclis urbans per motius de salubritat, va originar la creació del transport funerari. L’ajuntament va decretar, l’any 1835, que els cadàvers s’havien de transportar mitjançant carrosses fúnebres, substituint l’ofici de portadors de difunts, es a dir, persones que els portaven sobre les seves espatlles o sobre baiards (21).
Tot i que la mesura no agradà als ciutadans, l’alcalde no canvià la seva decisió, i un any més tard, quan la primera carrossa fúnebre es dirigia cap al camí del cementiri del Poblenou, una gran multitud s’aglutinà en senyal de protesta (22). Amb el pas dels anys el recorregut de la comitiva es va convertir en un entreteniment més per a la població: per a uns com una mostra de respecte a la família i per a als altres com a simple curiositat per contemplar l’espectacle.
Amb la construcció del nou cementiri d’Horta, inaugurat l’any 1867, s’abandonà l’antic cementeri parroquial i es va haver de transportar els difunts amb carrosses fúnebres. A principis de segle XX començà a aparèixer a la premsa una funerària instal·lada a Horta, «La Condal», situada al carrer Fulton número 5. L’any 1917 també hi havia una seu de la Unió d’ Empresaris de Pompes Fúnebres situada al carrer Major d’Horta número 27 (23).
Mingo Borràs explica en el llibre «Gent Popular d`Horta»(24), una anècdota relacionada amb la desapareguda pastisseria Mayol situada al Carrer d’Horta número 57. L’aprenent havia acabat de repartir les comandes i quan tornava de la botiga va trobar-se amb el seu pare, empleat de la funerària, que tornava del cementiri i anava cap a Horta. El noi va voler tornar còmodament amb el carro fúnebre i es va asseure en l’emplaçament on van els fèretres. Els veïns van pensar que l’aprenent estava repartint les comandes amb un carro fúnebre. Sembla ser que aquell dia el noi va fer el seu últim repartiment per la històrica pastissera.
Creu del poble d’Horta. Eix central
En el centre del cementiri, on s’entrecreuen els seus dos eixos, es va erigir una creu llatina de pedra gravada en la seva base pels quatre costats amb la següent inscripció:
“Lo dedica al pueblo de S. Juan de Horta, Septiembre de 1880. Marqués del valle de Ribas”. En l’altre costat recorda que fou aixecada el 1880 per “M. Y. S. D. Hermenegildo de Llauder y de Bransí, Marqués del valle de Ribas”.
Es podria deduir a partir d’aquesta inscripció que Hermenegildo de Llauder, Marquès de la Vall de Ribas, va ser el patrocinador del Cementiri d’Horta, ja que ocasionalment es col·locava un monument o una placa en els cementiris en honor dels benfactors que cedien les terres o finançaven la seva construcció, però sembla que aquest no és el cas. Segons la recerca realitzada, l’any d’inauguració del Cementiri els terrenys eren propietat de Marià d`Oriola-Cortada i d’Ibañez-Cuevas (25) (Comte de la Vall de Merlès) qui els van cedir per què s’hi construís la necròpolis, mentre que Llauder només va patrocinar la creu.
El valor patrimonial d’aquesta creu és significatiu donat que es tracta d’un element monumental que recorda el passat d’un municipi independent: el del poble d’Horta. En la majoria de cementiris es col·locaven creus o creus de terme d’un gran valor històric-artístic, tot i que malauradament, degut a la seva antiguitat, el seu origen sovint ha acabat esdevenint incert com succeeix per exemple amb el Cementiri del Masnou (26).
Referències
(1) RUIZ-DOMÈNEC, José Enrique. Quan els vescomtes de Barcelona eren Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII, Lleida, Pagès Editors, 2016. pp. 161-162.
(2) FERNÁNDEZ-CUADRENCH, Jordi “L’estat que no va ser: catalans i occitans entre els segles VIII i XIII. A propòsit del vuitè centenari de la batalla de muret, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, nº25, 2014, pp. 47-85
(3) COL.LECTIU CULTURAL I ECOLOGISTA AGUDELLS, La Torre Subirana i L’antic Casal Dels Horta. [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: http://col.lectiuagudells.blog.cat/2012/08/14/la-torre-subirana-i-lanticcasal-dels-horta/
(4) MATEO, Gemma. “A l’entorn d’Horta medieval”. Finestrelles, [en línia], 2009, Núm. 14, pp. 199-15, https://www.raco.cat/index.php/Finestrelles/article/view/214679
(5) Ibídem.
(6) CASINOS, Xavi. “Un siglo de tenis sobre el antiguo cementerio de Horta”, La Vanguardia”, Edició digital, 19 de Novembre de 2016.
(7) CONTEL, JOSEP M. “L’església d’Horta”, Ajuntament de Barcelona, Juliol de 2007 [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: https://ajuntament.barcelona.cat/horta-guinardo/ca/coneixeu-el-districte/la-historia/episodishistorics/lesglesia-dhorta.
(8) Ibídem
(9) AAVV. Els barris de Barcelona: Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris, Volum 3, Enciclopèdia Catalana, 1997, p. 115
(10) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Actes 1863 i 1864. Número d’expedient: Vol 07 i Vol 08
(11) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Actes 1867. Número d’expedient: Vol 11
(12) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Actes 1865. Número d’expedient: Vol 09
(13) L’any 2010, la nova Llei d’Urbanisme (DECRET LEGISLATIU 1/2010, de 3 d’agost) obre un nou horitzó pel que fa a la protecció patrimonial. Segons indiquen els articles 59 i 71 d’aquesta llei, per a que siguin efectives les mesures urbanístiques es poden crear plans d’ordenació urbanística municipal on hi consti un catàleg de bens a protegir. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona, els plans atorguen quatre categories diferents de protecció: el nivell “A” que correspon als bens culturals d’interès nacional; el nivell “B” que serien els bens culturals d’interès local; el nivell “C” que pertany a una nova categoria, la de be d’interès urbanístic que es competència exclusiva de l’Ajuntament de Barcelona com el cas del Cementiri d’Horta; per finalitzar el nivell “D” que són els bens d’interès documental.
(14) BORRÀS i TORELLÓ, Mingo. Gent popular d’Horta, Barcelona, Editat per Hortavui, imprimeix El Tinter, 2005, tercera edició.
(15) La Vanguardia, 1 de Novembre de 1958, p.18
(16) La Vanguardia, 2 de Novembre de 1957, p.19
(17) La Vanguardia, 1 de Novembre de 1958, p.18
(18) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Número de registre: Vol 11
(19) ENCICLOPÈDIA CATALANA “Josep Maria Folch i Brossa”, [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0027307.xml
(20) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Número d’expedient 006
(21) CABALLE Y CLOS, Tomas. EVOCACIONES HISTORICAS BARCELONESAS, Barcelona, Fomento de la Producción Española, 1941.
(22) Col·lecció de carrosses fúnebres : cementiris de Barcelona , Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Cementiris de Barcelona, 2013 p.11.
(23) Costa de Ponent, segona època, número 4. 21 de juliol de 1917.
(24) BORRÀS i TORELLÓ, Mingo. Gent popular d’Horta, Barcelona, Editat per Hortavui, imprimeix El Tinter, 2005, tercera edició
(25) 25 Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Actes 1867, número d’expedient: Vol11
(26) RICO VÁZQUEZ, M i ROIG LERONES, M. El cementiri del Masnou, un museu a l’aire lliure (segles XVIII – XXI), Masnou, Ajuntament del Masnou, Patronat Municipal. 2006, p. 161