Cementiri de les corts. El Reglamento de 1867 como respuesta al interés vecinal por su mejora y acondicionamiento

Introducción

Este post forma parte de un trabajo de investigación que inicié durante mi último año de carrera en Historiadora del Arte (Universitat de Barcelona). La investigación sacó a la luz datos inéditos como el autor del cementerio modernista de les Corts y su año de construcción. El periplo que viví para dar a conocer mi trabajo y reivindicar la autoría de mi estudio quedó recogido en el post El cementiri de Les Corts. Mi trabajo de investigación realizado durante 2015 y 2016 a partir de fuentes documentales procedentes de los archivos municipales de Barcelona

La investigación se irá publicando íntegramente en este blog dividida en diversos posts, el primero de los cuales es Cementiri de les Corts (Barcelona). El primer recinto funerario 1847-1913

El Reglamento de 1867 como respuesta de la Junta a la inversión vecinal para mejorar el cementerio

Si bien este blog trata temas relacionados con la Historia del Arte, no podemos dejar de lado aspectos tan relevantes como las costumbres funerarias en les Corts o el Reglamento bajo el cual se rigió el primer recinto funerario de les Corts. Este documento se conserva en el Arxiu Municipal del Districte de les Corts y no había sido divulgado con anterioridad a mi trabajo de investigación (1).

Con la secularización de los cementerios, cada ayuntamiento redactará su propia reglamentación a fin de garantizar el correcto funcionamiento de su recinto funerario. Aunque cada cementerio contará con su propia reglamentación, ésta compartirá puntos comunes a fin de ajustarse a la ley vigente.

En el caso de les Corts el presidente Sr. Alcalde Joaquin Gelabert presentó el texto del Reglamento para la conservación del cementerio en el Ayuntamiento de les Corts, para examen y aprobación, en sesión ordinaria del día 10 de agosto de 1867. El texto que había sido redactado por la Junta de Cementerios, supone la respuesta de la misma Junta ante la inversión realizada por parte de los vecinos de les Corts, para mejorar el cementerio. Joaquin Gelabert destaca:

(…) el extraordinario celo que esta demostrando dicha Junta por tener aquel lugar sagrado dotado de todo lo necesario para tenerlo a la altura de los mejores de su clase sumando de este modo los deseos del vecindario el cual acaba de invertir en su mejora y reparación una respetable cantidad y por eso esta Junta se ha apresurado a redactar este documento (2).

El Reglamento se plantea como un medio para aumentar los recursos y mejorar el orden de los enterramientos que en la actualidad dejan algo que desear y evitar cualquier descuido especial en tiempos de calor. Recordemos que que la sesión se lleva a cabo el 10 de agosto, en pleno verano.

Del Libro de actas se desprende que este reglamento fue el primero y que no hubo otro con anterioridad. El cementerio de les Corts entró en uso en 1847 pero no fue hasta veinte años más tarde, que contó gracias a los recursos aportados por los vecinos, con un reglamento para su dirección y conservación. En 1867 se trataba de un pequeño recinto cuyo núcleo originario se hallaba emplazado sobre el terreno que hoy ocupa una parte del Tanatori de les Corts (3).

Reglamento para la dirección, conservación y reparación del cementerio del pueblo de Las Corts, 1867

La reglamentación de 1867 no dejaba nada al azar y regulaba absolutamente todos los aspectos relacionados con el recinto incluidos los usuarios, el personal encargado del mantenimiento y su gestión (4). El texto está fechado del 31 julio de 1867 cuando ya se encontraba aprobado por el Ayuntamiento y la Junta de Sanidad que dio su conformidad el 26 de agosto. Tan solo quedaba pendiente la autorización del Sr. Gobernador Civil de la Província a quien la Junta le remite una carta el 31 agosto solicitando la aprobación del reglamento y posterior publicación en el Boletín Ofical de la Provincia o en su defecto, remite de un ejemplar autorizado para que obre en posesión de dicha Junta. Pero la carta no obtubo respuesta y por ello el 6 de noviembre la Junta envía otra carta al Gobernador Civil, insistiendo en lo expuesto en la anterior ya que el reglamento no se podía aplicar hasta la aprobación por parte del Gobernador Civil.

No hay más noticias acerca de este procedimiento así que no sabemos con exactitud si este reglamento se llegó a aplicar o no aunque es de suponer que así fue, y que finalmente el Gobernador Civil no halló objeciones en las disposiciones del texto redactado por la Junta de Cementerios y aprobado por la Junta de Sanidad de Las Corts.

Reglamento para la dirección, conservación y reparación del cementerio del pueblo de Las Corts cuenta con ocho títulos divididos en diferentes artículos. En el título primero, primer artículo, deja claro que la propiedad del cementerio corresponde a los vecinos de les Corts mientras que el dominio es ejercido por el Ayuntamiento.

La Junta es el órgano de gobierno y régimen del cementerio y tiene carácter permanente. La forman cuatro miembros más diversos individuos de les Corts, nombrados por el Ayuntamiento con carácter de vocales. Estos solo pueden abandonar el cargo si se ausentan de la población o por defunción. Forma parte de la Junta el rector, mientras que el alcalde ejerce la presidencia. Entre las principales atribuciones se encuentra el derecho a recaudar por la venta de los nichos, así como los derechos que se devengan de los diferentes entierros. La Junta también administra los fondos recaudados. Sin embargo no ostenta la potestad para realizar obras que alteren la forma o dimensiones del recinto pero si se considera que son necesarias, solicitará permiso al Ayuntamiento. Este requerirá a su arquitecto para que lleve a cabo el correspondiente proyecto.

La Junta cuenta con un registro en donde figuran todos los nichos con el nombre, apellidos, día, mes y año de la defunción de los que están enterrados. Igualmente se registran las sepulturas en tierra.

En relación al capellán del cementerio el Reglamento dispone que será el rector de la parroquia de les Corts, quien está obligado a llevar a cabo todos los actos relacionados con los entierros. Entre sus atribuciones se encuentra la de acompañar a los difuntos hasta el cementerio y en el caso de no poder cumplir, será su delegado quien asumirá esta responsabilidad. Para los pobres de solemnidad el rector no llevará derecho alguno es decir, no cobrará por el servicio. Pero el resto de la población debe abonar un importe por el acompañamiento en hábito de calle y estola. El capellán también está a cargo de la capilla del cementerio y custodia de las llaves tanto las de la capilla como las del recinto.

En cuanto al sepulturero el Reglamento dispone que se le nombrará entre los hombres casados o viudos de les Corts. Entre las obligaciones a las que está sujeto se encuentra la de no abandonar la población en época de epidemias y la de buscar un sustituto en caso de enfermedad.

El Reglamento establece diferentes tipos de sepulturas y especifica que el cementerio será común para todos sin más distinción de sitios que los de sepultura en tierra y de nicho y de osario. En el caso de una inhumación en nicho, el cadáver debe ser inhumado dentro de un ataúd con carácter obligatorio. No así en caso de una sepultura en tierra donde cabe la posibilidad de que al difunto se lo entierre sin el ataúd. Antes de abrir una sepultura el sepulturero está obligado a exigir a los familiares del difunto el documento redactado por la Junta de Cementerio, en donde consta el lugar de sepultura. Además no está autorizado a alterar el orden ni el tipo de entierro. Análogamente no se puede enterrar a ningún cuerpo sin el correspondiente certificado de defunción librado por el facultativo. Las sepulturas en tierra deben tener al menos cuatro pisos y medio de profundidad, tres de ancho y siete de largo y solo se permite enterrar a un solo cuerpo.

Así mismo los cadáveres deben ser tratados con respeto. Esta obligación del sepulturero hacia el difunto plantea la cuestión de que tal vez en más de una ocasión no hubiera sido así. En el caso de que el sepulturero no cumpla con sus obligaciones o no trate a los difuntos con el debido respeto, queda a las órdenes de la Junta de Cementerio la cual lo comunicará a la autoridad local encargada de aplicar el correspondiente correctivo.

En cuanto al procedimiento de dar sepultura, antes del entierro el sepulturero debe rociar con cal viva todos los cadáveres. Se trata de una medida profiláctica a fin de acelerar el proceso de descomposición. Una vez el cuerpo se encuentra dentro del nicho, éste se cierra con ladrillo, cal y arena para luego, aplicar una capa de enlucido a fin de dejar la superficie completamente lisa. La cal viva, los ladrillos, la cal y la arena, corren a cargo del sepulturero.

En el caso de que el entierro tenga lugar en tierra, se busca el mismo efecto es decir, la sepultura debe quedar al nivel del resto de la superficie.

Con respecto a la obertura de las sepulturas, el Reglamento de 1867 dispone que ninguna tumba o nicho se puede abrir hasta transcurrido un año desde el último entierro. En el caso de exhumación de un cadáver antes del año, éste queda sujeto a las disposiciones de la Real Orden del 19 de marzo de 1848 o de las que sucesivamente se dicten en dicha materia.

Sobre los importes percibidos por la Junta de Cementerio en concepto de derechos sepulcrales, para la ocupación de un nicho osario durante un año la Junta cobra en razón de derechos sepulcrales la cantidad de 22 reales. En otros nichos la cantidad corresponde a 20 reales y 16 por cada año de renovación. Para un nicho osario que se desea perpetuar en una familia, la Junta percibe en concepto de derechos de construcción la cantidad de 200 reales que se deben satisfacer mediante un único pago. En nichos de otras filas que se deseaen perpetuar, la cantidad asciende a 100 reales. Por cada entierro en estos nichos tras su adquisición, la Junta recibe 4 reales en concepto de derechos sepulcrales. En relación a las sepulturas en tierra, el Reglamento dispone que si el cadáver se entierra en ataúd, la cantidad a abonar es de 20 reales por entierro. Para cada inhumación en una tumba (tanto con ataúd como sin él), la Junta recibe 4 reales.

El sueldo del sepulturero queda establecido en función del tipo de entierro eso es, en nicho o en tierra, con ataúd o sin ataúd, adulto o niño.

Para abrir y cerrar un nicho y colocar el cadáver de un adulto en ataúd, el sepulturero cobra 12 reales. Recordar que los entierros en nicho debían realizarse obligatoriamente en ataúd.

Para abrir una sepultura en tierra y colocar el cadáver de un adulto en ataúd, recibe 12 reales y si se trata de un niño, 10 reales.

Para abrir una sepultura en tierra y enterrar el cadáver de un adulto en la tumba sin ataúd, cobra 10 reales y si se trata de un niño (también sin ataúd), 8 reales.

Para depositar el cuerpo de un adulto en ataúd dentro de la tumba percibe 10 reales y 8 si se trata de un cuerpo sin ataúd. En el caso de un niño recibe 8 reales tanto si va en ataúd como sin él.

El sepulturero no cobra por enterrar a los pobres de solemnidad.

En cuanto a las lápidas, éstas deben ser del mismo tamaño que los nichos. En el caso de que resulten menores, es obligatorio ajustarlas mediante una faja de igual material. Para el rebozado debe utilizarse yeso blanco y no puede figurar ninguna inscripción en la lápida sin que previamente la revise la autoridad civil y eclesiástica de la población. Idem en cuanto a la colocación de letreros o carteles.

El Reglamento prohíbe expresamente la entrada de animales dentro del recinto funerario. Así mismo queda prohibido pintar figuras en la pared o en los nichos y es responsabilidad del sepulturero vigilar que en la superficie del recinto no queden al descubierto huesos humanos. Si se plantan árboles en el cementerio, es el sepulturero el encargado de su mantenimiento (5).

El cementerio debe disponer en el futuro de un local especial para depósito de cadáveres en general, y para la exposición de aquellos que hayan fallecido repentinamente o de manera violenta. El mismo local servirá también para la práctica de autopsias y ensayos analíticos.

Se establece que para ser enterrado es necesario que hayan transcurrido un mínimo de 24 horas después de deceso en casos ordinarios y 48, en casos de muertes repentinas.

En relación al traslado de los cuerpos, el Reglamento prohibe trasladar a los cadáveres sin el consentimiento de la autoridad eclesiástica. En el caso de que un cuerpo deba ser trasladado a otro cementerio, el traslado se realiza según la Real Orden del 19 de Marzo de 1848.

En el cementerio de las Corts se permite enterrar a los difuntos procedentes de otras poblaciones pero en estos casos, se debe abonar 40 reales más los derechos establecidos en las tarifas de los vecinos. Igual facultad para las personas que teniendo un nicho en el cementerio de les Corts, residan en otra población pero deseen enterrar algún familiar. Se permite la inhumación en un nicho de otra persona siempre y cuando se haya cumplido un año desde la fecha del último entierro y siempre previa comunicación a la Junta.

El Reglamento también tiene en cuenta a los pobres de solemnidad los cuales son sepultados de oficio pero solo el que fuese honrado por la parroquia ya que está prohibido enterrar a aquellos que no pertenezcan al municipio.

Conclusiones

El Reglamento de 1867 pone de manifiesto como la salud pública es ahora un asunto prioritario. Así mismo se constata el papel cada vez más relevante de la figura del médico facultativo frente a la del párroco. Los higienistas toman la delantera a la Iglesia, institución que hasta el momento había ejercido un papel preponderante en materia de entierros.

Este artículo ya había sido publicado en mi anterior blog el día 11 de enero de 2019 con el título Reglamento del primer cementerio de Les Corts, 1867 y registrado en Safe Creative Commons

Artículo registrado en Safe Creative Commons Attribution-NoDerivatives 4.0 International (CC BY-NC-ND 4.0)Esta licencia autoriza la utilización íntegra del texto sin fines comerciales ni modificaciones y citando siempre la autoría (Mercè Alabern Gómez)

Referencias

(1) Reglament per a la direcció i conservació del cementiri del poble de Les Corts, 1867. 5.1. Gestió d´equipaments sanitaris. Lligall nº2 Doc. 10. SEPESP724/CAT/08001/9300081. Arxiu Municipal del Districte de Les Corts

(2) Llibre d´actes 1867. 1.2. Organs de govern. 1.2.3. Llibre d´actes , Vol. 22. Arxiu Municipal del Districte de Les Corts

(3) Ello se deduce a partir del plano que localicé en 2015 en el Arxiu Contemporani de Barcelona y que marca el emplazamiento del cementiri antic. Reparació panteó José Estruch y Closas. 1900. S.139 Exp nº: 480. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

(4) No reproduzco íntegramente todo el Reglamento ya que se trata de un texto extenso pero sí menciono su contenido general, así como los aspectos que me han parecido más relevantes

(5) De dicha disposición se deduce que en 1867 no había árboles plantados en el cementerio

Fuentes documentales

Llibre d´actes 1867. 1.2. Organs de govern. 1.2.3. Llibre d´actes , Vol. 22. Arxiu Municipal del Districte de Les Corts

Proyecto de Un Cementerio para el Pueblo de las Corts, 1846. Nº registre: 05629. Codi classificació: C02.03 C02.03 Subcol.lecció de plànols urbans zonals. Autor: Josep Oriol Mestres. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Reglament per a la direcció i conservació del cementiri del poble de Les Corts, 1867. 5.1. Gestió d´equipaments sanitaris. Lligall nº2 Doc. 10. SEPESP724/CAT/08001/9300081. Arxiu Municipal del Districte de Les Corts

Reparació panteó José Estruch y Closas. 1900. S.139 Exp nº: 480. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona


Cementerio marinero de l´Escala (1837 – 1854)

El cementiri mariner de l´Escala (Alt Empordà, Girona) también conocido como el cementiri vell (cementerio viejo) o cementiri marí, es un recinto de estilo neoclásico considerado en la actualidad como uno de los ejemplos más paradigmáticos dentro de la tipología de cementerio marinero. Se encuentra emplazado entre las calles del Garbí, del Gregal, de Provençal y calle del Mossèn Salvador Jué y el acceso se realiza por la calle del Gregal.

El actual recinto es el resultado de diversas intervenciones efectuadas a lo largo de los años. El dilatado proceso de transformación hasta alcanzar su fisonomía definitiva ha sido el resultado de la falta de medios económicos necesarios, para financiar su construcción debido a la precariedad de una sociedad cuya economía se basaba principalmente en la pesca y el cultivo de la vid.

Entrada al cementiri mariner o vell en el cruce de las calles del Garbí i del Gregal. La reja de hierro forjado es obra del cerrajero francmasón Francesc Fumadó, quien la realizó entre 1880 y 1884 por lo que todavía no existía cuando el recinto entró en uso en 1837. En 1984 el cementerio marinero de l´Escala fue declarado Bien Cultural de Interés Nacional

Se conserva abundante documentación relativa al cementerio marinero de l´Escala que gracias a un ingente trabajo de archivo por parte de la historiadora Mercè Vila, ha visto la luz en dos publicaciones: la primera de ellas en 1989 y la segunda, en 1991 (1).

Antecedentes, el cementerio parroquial de Sant Pere de l ´Escala

L´Escala cuenta con tres recintos funerarios. El primero, del que ya no queda rastro, data de 1682 año en que se bendice un campo santo al amparo de la iglesia parroquial de Sant Pere de l´Escala. El segundo, objeto del presente artículo, vino a sustituir al anterior en 1837 y es el que conocemos como cementiri vell o cementiri marí y un tercero, que lo vino a reemplazar en 1970, construido en la carretera de Viladamat GI-623 que es el actual Cementeri Municipal de l´Escala.

Antes de la construcción del cementerio marinero los habitantes de l´Escala eran enterrados en el ya citado cementerio parroquial de la iglesia de Sant Pere, el cual supone el precedente inmediato del cementiri mariner. Este pequeño campo santo construido para responder a las necesidades derivadas de un incremento de población que aún dependía de la villa d´Empúries, estaba constituido por tres pequeños terrenos anexos a la iglesia hoy ocupados por modernas construcciones. De este cementerio no queda vestigio alguno pero sí se conoce su ubicación exacta gracias a la escritura de cesión de los terrenos a favor del Sr. Jaime Serrats i Puig en 1866 (2) .

¿Por qué un nuevo recinto funerario?

Como acabamos de ver, desde 1682 l´Escala contaba con un campo santo situado junto a la iglesia parroquial compuesto por tres pequeñas parcelas de terreno. Si ya existía un cementerio, ¿por qué construir un nuevo recinto que además, se hallaba apartado del núcleo poblacional?. Para responder a esta pregunta hay que tener en cuenta tres cuestiones:

1.- Hasta el siglo XVIII los cadáveres se enterraban en cementerios anexos a las iglesias parroquiales a excepción de los estamentos nobiliarios y eclesiásticos, que eran inhumados en el interior de los templos. Esta costumbre empezó a ser cuestionada por los higienistas del Siglo de las Luces quienes reclamaban alejar a los cementerios de los núcleos de población, por considerar a los cadáveres como el principal origen de los brotes epidémicos. También un sector de la Iglesia se sumó a dicha reclamación expresando su disconformidad a enterrar en el interior de los templos:

(…) los enterramientos dentro de las Iglesias, que son casa de oración, infestaban el ambiente y producían muchas enfermedades y aun epidemias (3).

Siguiendo las corrientes higienistas y tras el brote epidémico de 1781 que tuvo lugar en la Villa del Pasaje (Guipúzcoa), Carlos III promulga la Real Cédula del 3 abril de 1787 la cual y por razones de salud pública, ordena la construcción de nuevos cementerios alejados de los núcleos de población y en espacios bien ventilados. Las disposiciones recogidas en la Cédula más otras que se dictarán con posterioridad, dieron lugar a la lenta, difícil y progresiva secularización de los cementerios. De entre los primeros municipios de Girona en acogerse a la nueva legislación se encontraba Torroella de Montgrí (1817), Palafrugell (1816), Figueres (1817) y Girona (1809) (4).

2.- Otra cuestión que justificaría la construcción de un nuevo recinto funerario en l´Escala tiene que ver con el aumento de población y defunciones que experimentó el municipio durante el siglo XVIII. El reducido cementerio parroquial de Sant Pere era insuficiente para albergar el creciente número de cadáveres.

3.- Y por último pero no por ello menos importante, la epidemia de malaria que 1836 azotó el municipio e hizo necesario un nuevo recinto funerario ubicado a las afueras de la población (5).

Cuando el cementiri vell era el cementiri nou

La elección de un emplazamiento adecuado para ubicar un nuevo cementerio no era tarea fácil. En primer lugar había que contar con una terreno disponible y cuya capacidad permitiera dar cabida a todas las inhumaciones. Además debía estar lo suficientemente alejado de la población y ser apto como cementerio eso es, que no implicara un peligro para la salud pública. La composición del terreno debía facilitar la descomposición cadavérica siendo la más favorable aquella constituida por arcilla, caliza o arena fina que mezclada conveniente con arena gruesa, convierte el terreno en un suelo poco permeable (6). Además el suelo no debía contener corrientes subterráneas, aguas que potencialmente pudieran filtrarse y acabar en pozos o riegos de cultivo. La orientación del recinto también era fundamental. Esta debía ser tal que los vientos predominantes no pudieran alcanzar la población y evitar así la propagación de las miasmas.

El cementerio marinero de l´Escala se ubicó alejado de la población, en unos terrenos conocidos como els Estenedors (7), situados al sur, con predominio de viento norte y con unas características del terreno que lo hacían favorable para su fin gracias a su composición sílico caliza (8).

El nuevo recinto entró en funcionamiento en 1837 aunque las partidas de defunción no dan fe de ello hasta catorce años más tarde. En efecto, en 1837 las partidas de defunciones registran que los entierros se llevan a cabo aún en el cementerio parroquial de Sant Pere de l´Escala. Desde 1838 hasta noviembre de 1851 no consta en qué recinto se inhuma, ya que el párroco solo indica mando dar sepultura pero sin especificar en dónde (9). Habrá que esperar hasta el 6 de noviembre de 1851 para encontrar la primera partida de defunción que cita el cementerio marinero como lugar de inhumación y que además, lo califica ya como cementerio público:

fue sepultado su cadáver en el cementerio público de esta Villa (10).

A pesar de este silencio registral sabemos que el cementerio marinero entró en funcionamiento en 1837 y que este mismo año, dejó de utilizarse el cementerio parroquial. Este hecho nos lo atestigua un documento fechado el 22 de enero de 1864 y que se conserva en el Arxiu Diocesà de Girona, en el que el sacerdote Jayme March Pbro., a falta de medios económicos del Ayuntamiento, solicita fondos al Vicario General para trasladar los restos que aún quedaban en el cementerio parroquial que se encontraba en desuso desde 1837, porque ya existía un nuevo recinto fuera de la población (11):

En atención de hallarse casi derribados los muros del Cementerio antiguo de la Villa de la Escala, el que desde el año 1837 esta inutilizado por haberse establecido otro fuera de la población (12)

Si en 1837 las partidas de defunción aún registran los entierros en el cementerio parroquial pero un documento afirma que éste está inutilizado desde 1837, ¿cómo conciliar esta aparente contradicción? La respuesta podría hallarse en considerar el año 1837 como un año de transición en el que progresivamente se deja de enterrar en el cementerio de Sant Pere, para empezar a hacerlo en el cementerio nuevo.

Aún y en relación a su entrada en funcionamiento, cabe mencionar una lápida situada en el suelo y a la derecha de la capilla que data de 1835. En ella podemos leer:

aqui descansan los restos de la Dª Tere(sa?) Arnaiz y Vives solter(a?) de edad 80 años murió a los (?) 8 de NOBrre de 1835

Esta lápida podría sugerir que el cementerio entró en uso en 1835 y no en 1837 pero como observa Mercè Vila, la lápida podría haber sido traslada desde el cementerio parroquial en donde sabemos que en 1835, aún se llevaban a cabo las inhumaciones. Sobre el hipotético traslado de la lápida de Dª Teresa Arnaiz y Vives, Mercè Vila refiere a que el 5 de junio de 1892 al Sr. Juan Juli i Torrent se le concedió autorización para trasladar al cementerio nuevo (marinero) una lápida de su propiedad que se encontraba en el cementerio parroquial, concretamente en el patio contiguo a la parte sur de la iglesia. Vila plantea la posibilidad de que se trate de la lápida de 1835 (13).

Cementerio en despoblado

¿Cómo era este cementerio cuando se inauguró en 1837? Sabemos que era de planta rectangular y que esta planta se corresponde a lo que actualmente es el sector situado al fondo del recinto, donde se encuentra la capilla. Podemos realizar el trazado perimentral recorriendo parte de la calle Gregal, toda la calle Provençal, parte de la calle del Mossèn Salvador Jué y finalizar recorriendo la parte posterior de los nichos que discurren paralelos a la calle del Garbí.

La documentación nos informa de que cuando entró en uso, el recinto no contaba ni con muros de cierre ni con nichos, tan solo se trataba de una extensión de terreno abierto en despoblado, y en donde las inhumaciones se realizaban bajo tierra.

Cementerio marino de l´Escala. En la foto espacio comprendido entre la calle Provençal y calle del Mossèn Salvador Jué. Esta área, situada al fondo del actual recinto, corresponde a la parte más antigua del cementerio. En la actualidad los bloques de apartamentos y nuevas construcciones desvirtúan el cementerio que en el siglo XIX y hasta el boom turístico, se hallaba plenamente integrado en un paisaje típicamente mediterráneo.
Vista parcial correspondiente al primer núcleo funerario esto es, al cementerio inaugurado en 1837. Hay que imaginarlo sin nichos ni muros de cierre, tan solo un terreno abierto en despoblado en el que las inhumaciones se llevaban a cabo bajo tierra. En la foto vemos parte de la calle del Mossèn Salvador Jué y muros interiores encalados, paralelos a la calle del Garbí, que encierran las estrechas calles de nichos

Muros de cierre perimetral

Existe constancia documental de que en 1854 el nuevo cementerio todavía seguía sin muros perimetrales de cierre. Cabe destacar la importante función que cumplen estas estructuras como la de dificultar los posibles hurtos, actos vandálicos e impedir la entrada de animales en el área de inhumación. Los muros de cierre establecen una frontera física entre el mundo de los vivos y el mundo de los muertos. En el caso de l´Escala esta frontera tardará años en materializarse debido a la falta de medios económicos necesarios para su financiación.

Veamos brevemente lo que establecía la legislación en materia de financiación de los nuevos recintos funerarios. La Real Cédula de 1787 disponía que la construcción debía realizarse con el menor coste posible y la financiación, corría a cargo de la Fábrica de las Iglesias. En el caso de que aún faltasen medios, lo restante se obtendría del prorrateo entre Diezmos, Reales Tercias, Excusados y Fondo Pío de Pobres y fondos públicos. En la práctica las iglesias se desentendieron del asunto. Por ello en 1831 se promulga la Real Orden del 20 febrero que insiste en lo establecido con anterioridad. Y aún otra Real Orden del 14 novimbre de 1832, persiste en este punto (14).

Al año siguiente otra Real Orden, del 2 junio de 1833, sigue insistiendo en que la financiación de los nuevos cementerios debe correr a cargo de las fábricas de las iglesias por estar obligados a ello (15). Pero realmente quienes acabaron por asumir el coste de las nuevas construcciones fueron los propios ayuntamientos. La falta de fondos para financiar las obras del cementerio marinero fue un problema constante que el Ayuntamiento de l´Escala tuvo que afrontar, con el correspondiente atraso del proyecto que acabó por alargarse excesivamente en el tiempo.

Efectivamente, la primera mención sobre la intención de cerrar perimetralmente el recinto no se documenta hasta 1854, diecisiete años después de su entrada en funcionamiento. Esta mención se encuentra recogida en las Actas del Ayuntamiento y coincide con la primera aparición del cementerio marinero en dichas actas (16). La Alcaldia Constitucional de Ampurias y La Escala se dirige al muy Iltre. Presidente de la Junta de Gobierno de la provincia de Gerona, con el propósito de obtener los fondos necesarios destinados al cierre del recinto (17). Con esta petición se inicia un largo y arduo camino que finalizará muchos años después, y que será abordado en un futuro post.

Artículo registrado en Safe Creative Commons Attribution-NoDerivatives 4.0 International (CC BY-NC-ND 4.0)Esta licencia autoriza la utilización íntegra del texto sin fines comerciales ni modificaciones y citando siempre la autoría. Las fotografías quedan sujetas a la misma licencia

Como citar:

ALABERN, GÓMEZ, Mercè. (24 de junio de 2023). Cementerio marinero de l´Escala (1837 – 1854). Fenix-art. https://fenix-art.com/2023/06/17/cementerio-marinero-de-lescala-1837-1854/

Referencias

(1) VILA, Mercè. «Els cementiris de l´Escala: 3 segles d´enterraments» en Fulls d´Història Local, l´Escala, Serveis de Publicacions de l´Ajuntament de l´Escala, Departament de Benestar i Cultura Social, Arxiu Municipal, Centre d´Estudis Escalencs, 1989 y VILA, Mercè. «El cementiri vell. Allò que ens conten els Arxius» en Monografies Locals nº 1, l´Escala, Ajuntament de L´Escala, 1991

(2) VILA, Mercè. «Els cementiris de l´Escala…», op. cit., p. 62-63 y VILA, Mercè. «El cementiri vell…», op. cit., p. 20-21-23

(3) A.H.N. Memorial ajustado del Expediente seguido en el Consejo, en virtud de orden de S.M. de 24 de marzo de 1781 sobre establecimiento general de cementerios, Ibarra, Madrid, 1786, fol. 8. Texto recogido en BERMEJO LORENZO, Carmen. Arte y Arquitectura Funeraria. Los cementerios de Asturias, Cantabria y Vizcaya (1787 – 1936), Oviedo, Universidad de Oviedo, 1998, p. 21

(4) GRAU i  FERRANDO, Dolors. Cementiris i sepelis, (Quaderns de la Revista Girona nº 103), Sèrie, Guies nº 42, Girona, Diputació de Girona, Caixa de Girona, 2002 p. 31 – 32

(5) La epidemia de malaria de 1836 se atribuyó al cultivo del arroz y acabó con la quinta parte de la población . En 1837 se prohibió su cultivo que no se reanudará hasta 1909 cuando Pere Coll i Rigau, indiano de Torroella de Montgrí, obtendrá permiso a condición de adoptar las medidas necesarias para evitar el estancamiento del agua. VVAA. El Cementiri Mariner. Viu el patrimoni de l´Escala, l´Escala, Ajuntament de l´Escala, 2018, p. 22

(6) D. José Suarez, ingeniero, a propósito de la ubicación del cementerio de Ovideo. BERMEJO LORENZO, Carmen. Arte y Arquitectura …, op. cit., p. 68

(7) VILA, Mercè. «El cementiri vell…», op. cit., p. 7

(8)VILA; Mercè. «Els cementiris de l´Escala…»,op. cit., p. 66

(9) Ibidem, p. 64

(10) Ibidem, p. 64

(11) VILA, Mercè. «El cementiri vell…», op. cit., p. 14

(12) Ibidem, p. 15

(13) VILA; Mercè. «Els cementiris de l´Escala…», op. cit., p. 64

(14) BERMEJO LORENZO, Carmen. Arte y Arquitectura …, op.cit., p. 32

(15) Ibidem, p. 33

(16) VILA, Mercè. «Els cementiris de l´Escala…», op. cit., p. 65-66

(17) VILA, Mercè. «El cementiri vell…», op. cit., p. 14 – 15

BIBLIOGRAFÍA

BERMEJO LORENZO, Carmen. Arte y Arquitectura Funeraria. Los cementerios de Asturias, Cantabria y Vizcaya (1787 – 1936), Oviedo, Universidad de Oviedo, 1998

GRAU i  FERRANDO, Dolors. Cementiris i sepelis, (Quaderns de la Revista Girona nº 103), Sèrie, Guies nº 42, Girona, Diputació de Girona, Caixa de Girona, 2002

VILA; Mercè. «Els cementiris de L´Escala: 3 segles d´enterraments» en Fulls d´Història Local, L´Escala, Serveis de Publicacions de l´Ajuntament de l´Escala, Departament de Benestar i Cultura Social, Arxiu Municipal, Centre d´Estudis Escalencs, 1989

VILA, Mercè. «El cementiri vell. Allò que ens conten els Arxius» en Monografies Locals nº 1, l´Escala, Ajuntament de L´Escala, 1991

VVAA. El Cementiri Mariner. Viu el patrimoni de l´Escala, l´Escala, Ajuntament de l´Escala, 2018

El cementiri d´Horta. Tombes i panteons

Introducció

La investigació del Cementiri d’Horta va ser publicada l’any 2020 al web «Art Funerari», projecte dut a terme per la Universitat de Barcelona. Les fitxes van ser elaborades per Andrés Paredes Úbeda qui es va encarregar de la recerca històrica i fotogràfica i Montserrat Oliva Andrés qui va realitzar la descripció historicoartística i l’anàlisi de les obres d’art. Actualment, el web «Art Funerari» no està operatiu i, per aquest motiu, s’ha publicat la investigació del Cementiri d’Horta al blog «Fenix Art» per reivindicar l’autoria dels investigadors.

Degut a l´extensió del treball el qual va permetre treure a la llum dades inèdites, aquesta investigació es publica en dues entrades consecutives la primera de les quals, El cementiri d´Horta, gira en torn de la història del recinte. Aquest segon post continuació de l´anterior, se centra en cinc tombes i set panteons que són analitzats tant des del punt de vista iconogràfic com historicoartístic sense deixar de banda la biografia dels seus promotors. Al final del post hi trobareu la Bibliografia complerta, així com les Fonts documentals i Premsa.

El cementiri d´Horta. Tombes i panteons parteix d´un estudi previ dels mateixos autors Paredes, Andrés; Oliva Andrés, Montserrat. <<Redescobrint el cementiri d´Horta>>. EL POU, Publicació del Grup d´Estudis de la Vall d´Horta i la Muntanya Pelada, 2019, Núm. 9, 56 – 58

I també d´un treball d´investigació anterior, dut a terme pel fotògraf Andrés Paredes, i que va revel.lar informació desconeguda fins aleshores. Aquesta investigació va permetre entre altres qüestions, identificar amb base documental qui va cedir els terrenys per a la construcció del nou cementiri, cessió que sempre s´ha atribuït erròneament al marquès de la Vall de Ribas. La recerca es va publicar a: Paredes, Úbeda, Andrés. <<Cementiri d´Horta, la memòria silenciosa>>. EL POU, Publicació del Grup d´Estudis de la Vall d´Horta i la Muntanya Pelada, 8 desembre 2018, Núm. 8, p. 55 – 60

Tomba d’Hermenegildo de Llauder i de Bransi, Marqués del Valle de Ribas. 1880. Número 13
Làpida de la tomba d´ Hermenegildo de Llauder i de Bransi, marquès de Valle de Ribas. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

En el centre del cementiri, on s’entrecreuen els seus dos eixos, es troba l’antiga creu llatina ja esmentada erigida per Hermenegildo de Llauder.

El cos del marquès descansa molt a prop de la capella del cementiri, en una tomba que ell mateix encarregà l’ 1 de juliol de 1880. Es tracta d’un monument molt auster format per un petit edicle quadrangular amb frontó decorat amb arcs secs i cornisa que precedeix la làpida. Aquesta làpida destaca per un escut esculpit en baix relleu de marbre, ornamentat amb fulles d’acant i coronat per un elm heràldic corresponent al seu títol nobiliari de marquès on s’hi va gravar la següent inscripció: “Propiedad del M.Y.Tre Sor Dn Hermenegildo de Llauder y de Bransi. Marques de Valle de Ribas que mandó construir este panteón el dia 1 de Julio de 1880”. Rodejant el monument hi ha un tancament amb barana de barrots de ferro amb decoració floral. Cal destacar que les làpides que s’han col·locat dins del perímetre de la barana no corresponen amb la família.

Hermenegildo de Llauder (27) va néixer a Argentona el 5 de juliol de 1789 i va morir a Madrid, el 6 de març de 1851. Va ser fill de Manuel Llauder i Camin (Argentona, 1789-Madrid, 1851), Marqués de la Vall de Ribes. Va ser Capità General de l’Exèrcit (1832), Ministre de la Guerra (1834-35) i Senador Vitalici (1845) (28). Es va casar amb Maria Buenaventura Bransí i Terrades (1796-1874), hereva de l’antiga casa Bransí, documentada a Horta per Francisco Zamora que la descriu com una finca plena de vinyes i arbres fruiters, amb una font abundant d’aigua i amb una significativa extensió de terreny.

Tomba de Cayetano d’Amat i d’Amat: Baró de Maldà, Castellar i marquès de Castellvell. 1872. Mestre d’obres: Federico Farreras. Numero 7
Tomba de Cayetano d´Amat i Amat. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Cayetano d’Amat i d’Amat és va casar amb Maria Antònia Gras de Viladomar qui sembla que va encarregar al mestres d’obres Federico Farreras aquest monument en record seu l’any 1872 (29).

Sobre un pedestal s’erigeix una creu llatina. En el pedestal hi ha una placa on s’hi gravà en llatí un epitafi en honor seu que diu: “D.D CAJETANI DE AMAT ET DE AMAT. MARCJOPMOS CASTELLBELL, OPTIMI VIRI. MUNIFICENTIA IN PAUPERES. NEC NON. MAXIMA IN
DEUM PIETATE PRAEDITI. FATO FUNCTI DIE 28 MARTII 1868 EXUVIAS TENET SEPULCHRUM. R.I.P”

Tomba de Cayetano d´Amat i Amat, epitafi honorífic gravat a la placa. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Per tal de no perdre els drets i privilegis que els hi atorgaven els seus títols nobiliaris, les famílies dels marquesos de Castellbell i Castellmeià i els barons de Maldà van concertar matrimoni repetidament entre membres de les pròpies famílies.

Cayetano d’Amat i d’Amat va ser descendent de Rafael d’Amat i de Cortada que va escriure durant 50 anys un dietari en el qual descrivia minuciosament tot el que succeïa al seu voltant: «Calaix de Sastre». Gràcies a aquest document històric coneixem molts detalls de gran interès de la Barcelona del segle XVIII i XIX relatats de primera mà (30).

Panteó de la família de Marsans-Peix. 1912. Arquitecte: Juli Fossas Martínez. Números
5,9 i 10
Panteó Marsans-Peix. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

El panteó Marsans-Peix va ser construït l’any 1912 (31) per l’arquitecte Juli Fossas Martínez. És un panteó d’estil eclèctic coronat per una cúpula amb la figura d’un àngel que porta una palma. Gran part de les escultures d’aquest panteó, de profund caràcter religiós, mostren el respecte i admiració de la família per la figura de Crist.

El panteó capella té una planta rectangular formada per la unió de dos cossos quadrats. Cadascun d’ells disposa d’un cos addicional a cada banda que sobresurt de la façana. Aquests quatre espais adossats acullen els nínxols, situats a cada costat de la nau principal. L’estructura que acull la primera filera de nínxols està realitzada amb una coberta semicircular, mentre que la segona ho està amb una coberta a dues aigües (inicialment també era semicircular, però una reforma posterior canvià la seva forma). Al fons de la nau hi destaca un absis semicircular, coronat per una volta estrellada, amb un altar que conté
l’escultura d’un crist crucificat.

S’accedeix al mausoleu per mitjà d’unes escales de marbre que donen a una porta de ferro forjat amb vidriera policromada d’estil modernista. La porta està flanquejada per un arc ogival amb un relleu de decoració vegetal i zoomorfa. En els extrems d’aquesta façana hi ha les representacions de Domenec de Guzman i Josep de Natzaret en un dosseret. Per sobre de l’arc descrit trobem una garlanda de flors que envolta la inscripció “Família de Jose Marsans i Rof” i, tot just al damunt, tres finestres amb vidriera policromada amb forma d’arc de mig punt. Les finestres estan emmarcades per unes motllures de forma esglaonada. Un frontó sense base corona la façana principal amb una cornisa decorada amb relleus florals i rematada per una creu llatina, també amb decoració floral, amb un crismó en el centre.

L’arquitecte Juli Fossas Martínez (1868-1945) va voler deixar la seva empremta en el panteó inscrivint el seu nom en el extrem dret de la façana principal. El panteó no va passar desapercebut en la seva època ja que va protagonitzar un reportatge fotogràfic de la prestigiosa revista “Arquitectura y Construcción” de l’any 1913 (32) en el que s’hi mostraren diverses fotografies. Fossas va ser un arquitecte amb una obra molt prolífica, especialment a la ciutat de Barcelona on va ser ajudant de l’oficina facultativa de “Urbanización y Obras” de l’Ajuntament. També va ser arquitecte municipal d’El Masnou, Malgrat i Arenys de Mar (33). Pel que fa a l’art funerari va realitzar quatre panteons al Cementiri de Montjuïc dels que podem destacar el desaparegut Panteó Rocamora o el Panteó de Ramon Blanco
de Erenas (34).

Josep Marsans i Rof va fundar la Banca Marsans el 1892, dedicada a les operacions borsàries, el canvi de divises i la negociació de cupons i transferències i que va passar a anomenar-se J. Marsans Rof i Fills, amb l’arribada de la nova generació. Viatges Marsans, la degana de les agències de viatges, va tenir la seva primera oficina en els números 2 i 4 de la Rambla de Canaletes. El 1912 va introduir un sistema de pagaments inèdit fins llavors, els xecs de viatge, expedits per la Banca Marsans Rof (35).

La família va encarregar la seva casa d’estiueig, la casa Marsans, a l’arquitecte Juli Marial i Tey. Està situada al barri de Vallcarca de Barcelona i destaca per la seva decoració interior inspirada en l’Alhambra de Granada.

Simbologia del Panteó de la família de Marsans-Peix. 1912. Arquitecte: Juli Fossas Martínez. Números 5,9 i 10

La família Marsans i l’arquitecte Juli Fossas Martínez van dissenyar un panteó ple d’iconografia i simbologia funerària. Amb l’objectiu de mostrar tots els detalls ocults en aquesta magnifica obra en farem una breu descripció.

Hi destaquen especialment les dues escultures en marbre a cada banda de la porta. A l’esquerra hi ha la representació de Josep de Natzaret que porta al nen Jesús en els seus braços. Amb la mà esquerra subjecta una vara florida de lliris, símbol del seu matrimoni virginal amb la verge Maria. A la dreta hi ha la representació de Sant Domenec de Guzman vestit amb una túnica i un manteu. A les mans porta un llibre i un rosari, dos atributs que el solen caracteritzar. Però si hi ha una iconografia que l’identifica especialment és el gos que es troba als seus peus subjectant una torxa a la boca, en al·lusió a la llegenda de la seva mare: estant embarassada, va somiar amb el seu fill ja nascut acompanyat d’un gos amb una torxa, símbol de la seva lluita contra la heretgia.

Amb relació a la porta, l’arc ogival està decorat amb un relleu de roselles i cascalls que simbolitzen la fugacitat de la vida i el descans etern. Amagats entre la vegetació es poden observar llangardaixos, una al·lusió a l’anima que busca la llum. També s’hi troben ratolins, antagònics dels llangardaixos, que simbolitzen la malaltia, la mort i el dimoni.
La porta forjada d’estil modernista està decorada amb passiflores, símbol de la passió de Crist. Per les seves propietats medicinals és símbol també del somni i el descans etern.

Porta del Panteó Marsans-Peix amb relleus de roselles, cascalls, llangardaixos i ratolins. la porta de ferro forjat d´estil modernista, està decorada amb flors de passiflora. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda
Detall de l´arc ojival, llangardaixos amagats entre les fulles de vegetació. Sota l´arc, la porta de ferro forjat decorada amb fulles de passiflora. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

A la resta del panteó hi ha diverses escultures i relleus amb iconografia relacionada amb la mort. En les façanes laterals trobem les edats de la vida representades per quatre busts femenins que s’identifiquen amb l’adolescència, la maduresa, la vellesa i la mort. A la façana esquerra hi ha l’escultura d’un gos, símbol de la fidelitat cap a Deu. També exerceix la funció de psicopomp ja que els gossos fan de guia en el camí de l’ànima cap al cel. A la façana dreta trobem l’escultura d’un mussol, símbol de la mort pels egipcis, i, darrera seu, un relleu amb el monograma de Crist “JHS” que significa “Jesus, Home i Salvador”.

Detall dels quatre busts femenins que representen les edats de la vida. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Coronant el panteó trobem l’escultura d’un àngel assegut amb els braços entrecreuats que mira cap el cel en actitud contemplativa. En les seves mans porta una palma, símbol universal de la victòria, l’ascensió, la regeneració i la immortalitat.

Tomba d’Antoni Massó i Casañas. 1915. Arquitecte: Ubald Iranzo i Eiras. Número 19
Tomba d´Antoni Massó i Casañas. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

En la senzilla làpida que presideix la tomba d’Antoni Massó hi ha gravada en lletres de gran mida la inscripció “VAS DE ANTONI MASSÓ CASAÑES Y ELS SEUS, Any 1912”. Tot i constar-hi aquesta data, segons “La Vanguardia” la sepultura fou construïda l’any 1915 (36)

A la part de dalt hi ha gravat un crismó, monograma de Crist format per les dues primeres lletres del nom “Xristos”, Jesús en grec. A sota hi ha un caduceu, emblema del deu Hermes, compost per una ancora on s’entrellacen dos serps amb un elm alat. La presencia del caduceu d’Hermes en l’art funerari s’ha d’interpretar com un símbol del deu exercint la seva funció de conductor d’ànimes. En aquest cas també estaria relacionat amb l’activitat professional del difunt, ja que Hermes també és el déu del comerç i de tots aquells oficis que impliquin un intercanvi (37).

L’arquitecte de la tomba va ser Ubald Iranzo i Eiras (38) (Barcelona, 1854 -1923). Una de les seves obres més destacades és la construcció de la Casa de la Vila de Sant Sadurní d`Anoia. També va col·laborar amb el prestigiós escultor Josep Campeny en la creació d’obres funeràries, com per exemple en el panteó de la Familia Palay-Gaudier del Cementiri de Sant Gervasi o la sepultura d’Aurèlia Joseph i el Panteó de Baltasar Fortuño, ambdós en el Cementiri de Montjuïc (39).

Antoni Massó i Casañas, fou consultor del rei Alfons XIII. Considerat un dels pioners de l’excursionisme formà part de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, precursora d’aquest moviment, i que més endavant, l’any 1891, canvià de nom per passar-se a dir Centre Excursionista de Catalunya. Antoni Massó consta en el llibre de socis amb el número 15. Entre altres càrrecs fou president del Casino Mercantil de Barcelona (1915) i director del Banc de Préstecs i Descomptes de Barcelona, situat a la Plaça de Catalunya 14 (actualment ocupat pel Corte Inglés). Antoni Massó i Casañas va morir el 4 de Febrer de 1938 (40).

Es va casar amb Isabel Llorens Mossó amb qui tingué a Manuel Massó i Llorens (1876-1952), enginyer i polític nacionalista català que va ser catedràtic de tecnologia tèxtil de l’Escola Industrial de Vilanova i la Geltrú i director de l’Escola d’Indústries Tèxtils de Barcelona.

Segons el testimoni del seu net, Jordi Massó i Sans, Antoni Massó, va fer construir a l’arquitecte Puig i Cadafalch una torre modernista d’estiueig al Portell de Valldaura, a la carena de Collserola. Malauradament aquesta casa d’estiueig va ser enderrocada l’any 2009 (41).

Panteó dels Consorts Marcet-Planàs. 1902. Arquitecte: Enric Sagnier. Número 23
Panteó Marcet-Planàs. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Aquest monument funerari, construït l’any 1902, va ser projectat per l’arquitecte Enric Sagnier Villavecchia (1858-1931). Consta d’una columna truncada d’estil neoclàssic de marbre blanc.

L’obra te dos cossos ben diferenciats. En primer terme hi ha dues làpides inclinades decorades amb relleus florals. En la part central de cadascuna d’elles s’hi va gravar el nom dels difunts “Dolores Planas de Marcet” i “Federico Marcet Vidal” encerclats per una corona de semprevives, emblema de la vida eterna que simbolitza, fruit de la durabilitat de les seves flors seques, el record dels nostres difunts. Flanquegen aquestes dues corones dos frisos on es representen flors i fulles de pensament (Viola tricolor), planta que simbolitza “la transformació de l’ànima i s’usen per expressar un bon record al costat de la tomba d’una persona per qui conservem afecte” (42). Part d’aquestes dues làpides s’han perdut, però se’n conserven algunes fotografies antigues que ens han permès conèixer el seu contingut.

En segon terme podem observar un conjunt format per una estructura que recorda una basa de grans dimensions i una columna trucada. Ambdós elements estan sustentats per una gran base de forma quadrangular amb els vèrtexs arrodonits i decorada amb una banda de relleu continu de fulles d’acant enroscades sobre si mateixes i encerclades, una disposició de clara inspiració grega. Aquesta base es troba interrompuda per dues escales situades en els seus laterals. Per sobre s’hi poden observar diferents elements, tots ells de forma octogonal, que simulen, a gran escala, una basa d’una columna clàssica: una espècie de plint llis realitzat amb carreus alineats, un cos còncau que simula una escòcia, un cos convex que podria representar un toro i finalment un llistell.

Per damunt hi trobem una nova estructura octogonal decorada amb una inscripció en llatí de l’oració per les ànimes dels difunts on s’hi llegeix: “Requiem æternam dona eis, Domine, et lux perpetua luceat eis”. En el centre de quatre dels seus costats hi ha un relleu adossat de forma quadrada que conté un crismó i els símbols de l’alfa i l’omega. A continuació trobem tres estructures octogonals més que simulen l’estilobat de la columna. La darrera d’elles te una decoració en relleu de fulles d’acant, motiu que es repeteix en tot el monument, tot i que en aquest cas les fulles pansides li atorguen un caire de tempus fugit. Per sobre d’aquesta gran basa, un collarí entre dues escòcies ocupa la part inferior de la columna, tot i que seguint els esquemes clàssics aquesta estructura s’hauria de situar sota del capitell i no en aquesta posició. Aquest canvi en la localització del collarí és un recurs
que Sagnier també va utilitzar tant en el Palau de Justícia de Barcelona com en la Nova Duana de Barcelona. Corona el panteó un fust truncat amb canaladures i llistells. La columna truncada simbolitza una vida que ha acabat. Com a estructura vertical es un símbol ascensional que connecta la terra amb el cel.

Enric Sagnier no només va projectar edificis civils, religiosos o socials sinó que també va realitzar força obra funerària. En trobem exemples en els cementiris de Sitges, Poblenou, Montjuïc, Arenys de Mar, Masnou i Cabrils (43).

Frederic Marcet i Vidal, va ser propietari del palau situat a la cantonada de Gran Via de les Corts Catalanes amb Passeig de Gràcia (conegut per allotjar els cinemes Comèdia). Estava casat amb Dolors Planàs i Armet, qui tenia quatre germans el més gran dels quals era Claudi Planàs i Armet, director gerent de la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Barcelona i França. Claudi va comprar la masia de can Planàs, finca on avui es troba el Centre Cívic del Guinardó. L’any 1872 Marcet va comprar a Horta el conegut fins aleshores com a Mas Calvet, proper a la masia de Can Cortada, i que fou conegut des de llavors com a Can Marcet.

Frederic Marcet va morir l’any 1898 (44), deixant la propietat d’Horta a la seva dona, qui a la vegada la llegà a les seves dues germanes Anna i Concepció. L’any 1940 les monges Saleses compraren als hereus de Concepció Planàs i Armet la torre de Can Marcet i les terres de la finca, quedant la casa integrada al monestir. Actualment el convent de la comunitat religiosa de les Saleses ocupa la torre i part de l’antiga finca, mentre l’altra part de les terres queda dins el recinte de l’actual col·legi dels Salesians d’Horta (45).

Panteó de la família Crehuet. 1875. Mestre d’obres: Federico Farreras. Numero 16
Panteó Familia Crehuet. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Monument funerari realitzat pel mestre d’obres Federico Farreras l’any 1875 (46) inspirat en l’art de l’antic Egipte. Sobre el centre d’un basament quadrat s’erigeix un obelisc que descansa sobre un pedestal. En la seva cara frontal hi ha la inscripció “Panteón de la família Crehuet”. Un tancament amb barana de barrots lanceolats de ferro rodeja el basament.
La recurrència de l’estil egipci en l’art funerari és sovint fruit de la seva estreta vinculació amb la mort, ja sigui pels seus rituals o per la seva creença en la vida més enllà del traspàs. Segons Eduardo Cirlot els obeliscs estan relacionats amb els mites de l’ascensió solar i la llum “com a esperit penetrant“ per la seva posició vertical i la forma apuntada que els remata (47).

Panteó de la familia Crehuet, detall de la làpida. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

El carrer i la torre d’en Crehuet estan situats en un racó molt antic d’Horta, davant del que havia estat el palau Cruïlles, conegut popularment com Can Don Joan a la Riera d’Horta. El carrer Crehuet també va ser conegut com el del Soldat, ja que Francesc Crehuet i Barceló era tinent de cavalleria. Francesc Crehuet i Pujolà, el seu pare, va comprar els terrenys de la que seria la seva casa el 1787(48). Després de dos matrimonis dels que no en tenim referències, sabem que es va casar en terceres núpcies amb Elvira Pich i Fillol (49).
Va tenir dos fills: Antoni, clergue, i Francesc, a qui passà finalment la finca. També va tenir una filla anomenada Dolores Crehuet que es va casar amb Emilio Cabré y Navarro (50).
Quan Francesc Crehuet Barceló va morir, fou enterrat en el Cementiri d’Horta. Es te constància, per la premsa de l’època, que va ser enterrat el 8 de maig de 1893 i que el seu seguici funerari va anar acompanyat per dos esquadrons del regiment de cavalleria de Mallorca, amb música del regiment d’infanteria d’Àsia i amb honors d’ordenança (51).

Panteó dels Consorts Sans- Bernet. 1913. Arquitecte Joan Bruguera i Roget. Numero 11
Panteó dels consorts Sans- Bernet. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Panteó construït l’any 1913 (52) per l’arquitecte Joan Bruguera i Roget (53) amb un cost de 8723,60 pessetes de l’època (54). Sobre un basament quadrangular reposa un sarcòfag d’estil neogòtic sostingut per la representació de quatre urpes de lleó, símbol perenne de protecció, força i justícia. Està decorat amb relleus que imiten l’arquitectura de les catedrals gòtiques cristianes. Podem apreciar arcs ogivals entrecreuats i traceria que simulen formes vegetals. Dins les traceries hi ha representats els símbols d’Alfa i Omega (la primera i la darrera lletra de l’alfabet grec) que signifiquen el principi i la fi de la vida. També és un símbol bíblic que trobem a l’Apocalipsi.

Signatura de l´arquitecte Joan Bruguera i Roget a la base del sarcòfag sostingut per unes urpes de lleó. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Dempeus sobre el sarcòfag trobem una escultura exempta de marbre, obra de l’escultor Enric Clarasó (1857 -1941), que representa una figura femenina que hi diposita roses. Les roses són símbol de l’amor suprem i transcendental. La seva vestimenta es fusiona amb el llençol que hi ha sobre el sarcòfag, una al·lusió al sudari de crist. L’escultura te una clara influencia del moviment artístic anomenat Simbolisme que buscava, a través de l’art, expressar el món interior: els ulls tancats que presenta la figura són una expressió evident de la seva emoció.

Figura femenina obra de l´escultor Enric Clarasó. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Enric Clarasó i Daudí (1857-1941) va ser un escultor català de renom vinculat al cercle artístic de Santiago Rusiñol i Ramón Casas. Va ser deixeble de Joan Roig i Solé mentre estudiava a l’escola de la Llotja. L’any 1883 va exposar per primera vegada en una exposició col·lectiva on van participar els escultors Josep Reynés i els germans Vallmitjana. Abans d’anar-se’n a viure a París amb Rusiñol i Casas, el 1880 va realitzar la seva primera exposició amb ells. A París guanyà la medalla d’or de l’Exposició Universal de París amb l’obra funerària titulada “Memento Homo” (55). Va ser membre de la Junta del “Real Círculo Artistíco” i professor de dibuix de diverses escoles (56).

Enric Clarasó va ser l’escultor que més obres va realitzar en els cementiris catalans, on va treballar tant l’escultura decorativa com el relleu, l’escultura exempta o l’esgrafiat (57). També va emprar diversos materials com el marbre, la pedra o el bronze. Les seves obres abasten des de l’estil realista, com es pot observar en el panteó Viàl i Solsona en el Cementiri de Montjuïc, fins el modernista i simbolista que podem veure a la sepultura de Silva Pérez, viuda de Leal da Rosa, en el mateix cementiri. Les seves escultures solen ser de temàtica religiosa com es pot observar a l’arc cova de la família Clapers novament a Montjuïc, però també va esculpir escultura exempta de simbologia abstracta com en la representació de «la fe» en la sepultura de Josep i Antoni Estruch de la mateixa necròpolis (58).

Francesc Sans i Grau es dedicava a la manufactura de cotó i, entre d’altres, a la fabricació de lona i tendals. L’empresa tenia una gran fàbrica al número 178 del carrer Diputació, construïda pel mateix arquitecte que va construir el panteó, Joan Bruguera i Roget (1914). Els consorts eren apreciats i col·laboraven activament en la vida social d’Horta (59) realitzant obres i aportacions per millorar la vida a la comunitat (60)

El matrimoni Sans-Bernet s’havia fet construir una casa d’estiueig (61), a la colònia «Les Estires», concretament a la via principal, la Rambla de Cortada, avui carrer Campoamor. Era molt habitual que les famílies benestants encarreguessin edificar tant les seves fàbriques com les seves residències familiars als més prestigiosos arquitectes i artesans del moment. Aquests eren també els mateixos que després rebien l’encàrrec de construir la que seria la seva última morada. En aquest cas però, la torre Sans-Bernet va ser obra de Ramon M. Riudor i Capella(62) (el mateix que inicià les obres de l’actual església d’Horta), mentre que fou l’arquitecte de la fàbrica de l’Eixample, Joan Bruguera i Roget, qui rebé l’encàrrec de construir el panteó.

Durant un temps, a la finca es va instal·lar la clínica ‘La Ferroviària’. En l’actualitat a la finca dels consorts Sans-Bernet hi ha instal·lada la residència per a gent gran «La Teva Residència».

Tomba de Francesc Miró-Sans Casacuberta. Número 1
Tomba de Francesc Miró-Sans Casacuberta. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Una creu llatina sense cap decoració custodia una lauda amb la inscripció “Familia Miró-Sans Casacuberta”. La creu, símbol universal del Cristianisme, és un símbol molt utilitzat en el món funerari ja que al·ludeix a la resurrecció de Crist. També fa referencia a la vida i la mort perquè és la unió de dos contraris. Una heura natural rodeja la creu. Aquesta planta se sol usar en contextos funeraris com a símbol d’afecte i per simbolitzar l’estreta abraçada entre la vida i la mort (63). Les heures van ser profusament representades en l’art clàssic perquè eren un dels ornaments més típics del deu Dionís i del deu Attis, aquest últim sovint associat amb el cicle indefinit de la mort, els renaixements i el mite de l’etern retorn (64).

Francisco Miró-Sans Casacuberta, nascut a Barcelona el 2 d’abril de 1916, fou l’hereu d’un imperi tèxtil que girava al voltant de la societat Francisco Sans, S. A. Es va casar amb Maria Vilà Casagualda, membre de l’empresa tèxtil Vilà, amb qui no tingué descendència. La família va afegir el “Sans” al “Miró” per tal de que el cognom fos més destacat, una actuació bastant habitual entre els burgesos de l’època (65). El 1953, i sota el lema «a pel millor camp del món», Miró-Sans (66) va guanyar les eleccions generals del F.C. Barcelona, les primeres amb votació general dels socis, evitant el sistema de compromissaris. Francesc Miró-Sans va ser l’artífex de la construcció de l’actual Camp Nou, un dels arquitectes del qual fou Francesc Mitjans i Miró i cosí de l’aleshores president del F.C. Barcelona. Miró-Sans va morir el 20 de Novembre de 2006 (67).

Panteó de la família de Rafael Sabadell. 1868. Arquitecte Andrés Bosch. Maestre d’obres: José Folch i Brossa. Número 24
Panteó Rafael Sabadell. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

El panteó de la família de Rafael Sabadell va ser construït l’any 1868, essent el panteó monumental més antic del cementiri. Va projectar-lo l’arquitecte Andrés Bosch conjuntament amb el mestre d’obres José Folch i Brossa (68) qui es va encarregar de supervisar l’obra.

Es tracta d’un panteó d’estil eclèctic amb un clar predomini del neoclàssic. Consta d’una planta rectangular amb una nau central coronada amb una volta. En l’extrem oposat a la porta hi ha un altar amb un crist crucificat policromat. El mur es va construir amb carreus pseudoisòdoms, es a dir, amb fileres regulars però alternant els carreus de diferents alçades.

S’accedeix al panteó per una porta de ferro que està emmarcada per una motllura rectangular que rodeja el muntant i el llinda. La porta està coronada per un frontó amb un timpà de marbre on s’hi va gravar la inscripció “Família Sabadell”. La base d’aquest frontó està decorada amb degotalls, flanquejats en els seus extrems per dues mènsules amb un capet en la seva part inferior, mentre que la coberta te una amplia cornisa decorada amb una creu apuntada en el centre amb sengles acroteris a cada extrem.

Sobre el frontó trobem un clipeus amb el relleu d’un àngel orant que es troba en molt mal estat, i per damunt un fris llis decorat amb rosetes. Coronant la façana es pot observar un segon frontó, que es repeteix també en la resta de façanes, amb un timpà amb decoració floral. En cada extrem hi tornem a trobar un acroteri amb una gran palmeta en el centre.

Àngel orant sobre el frontó. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Pel que fa als cossos laterals del panteó, tapiats i inaccessibles des de l’interior, es torna a repetir el fris llis decorat amb rosetes. En la part superior hi ha una cornisa decorada amb antefixes col·locades en l’extrem inferior de cada filera de teules. Els cossos estan coronats per una volta de quart d’esfera.

Rodeja el panteó un tancament amb barana de barrots de ferro que combina els motius lanceolats i de pinyes.

Barana de ferro que dóna acceés al panteó. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda
Panteó de Don Jose Ventura i Mallol. Número 1
Panteó de D. Jose Ventura i Mallol. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Aquest panteó està concebut con un petit temple amb un clar predomini de l’estil Neogòtic. Te una planta quadrada amb una sola nau i coberta de dues aigües. S’hi accedeix per mitjà de dues escales de marbre que donen a una porta de ferro amb vidrieria policromada de motius geomètrics i cruciformes. Aquesta porta està emmarcada per un arc apuntat que reposa sobre unes mènsules decorades amb fulles d’acant. Entre aquests capitells i les pilastres dels extrems hi ha un fris de marbre que conte el nom de a família: “Propiedad Funerària de Don Jose Ventura i Mallol”. Sobre de l’arc es pot observar, inscrit en un òcul, un tetralòbul que també es repeteix en la façana posterior. El frontó no te base i està emmarcat per una cornisa que a sota te una decoració d’arcades cegues que recorden a les bandes llombardes del romànic català com es pot observar a l’església de Sant Vicenç de Cardona i al monestir de Santa Maria de Ripoll. A cadascuna de les quatre cantonades del panteó trobem una gran pilastra que sobresurten lleugerament del mur. Aquestes pilastres presenten un sòcol en la seva part inferior i un capitell amb decoració de fulles d’acant en el centre, mentre que a la part superior hi veiem uns pinacles força ornamentats coronats a la vegada per una creu que en molts d’ells ja ha desaparegut. El mur esta compost per aparell regular, tal com succeeix en la majoria de panteons neogòtics dels cementiris catalans com per exemple el panteó de la Família Guix del Cementiri de Sant Andreu.

De José Ventura y Mallol només sabem que va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona (69) i que va morir el 17 de desembre de 1901.

Panteó de la família Matas Currubí. 1941. Arquitecte: Pedro Ricart Biot. Números 17 i 18
Panteó de la Familia Matas Currubí on hi destaca l´àngel desconsolat. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Presideix la tomba de la família Matas Currubí l’escultura exempta d’un àngel de marbre en actitud desconsolada. Amb les ales plegades, l’àngel es porta la mà dreta a la cara, expressant el seu dolor interior per la pèrdua, mentre que la ma esquerra subjecta un ramillet de roses, símbol de l’amor universal.

L’actitud desconsolada que presenten aquests àngels és fruit de l’evolució artística d’aquestes figures al llarg de la història, tenint com un dels seus principals precedents i referències el relleu escultòric anomenat «Atenea Pensativa» realitzat l’any 460 aC que es troba al Museu de l’Acròpolis d’Atenes. Ens recorden a aquesta figura els àngels funeraris que al llarg dels segles XIX i XX s’humanitzen i comencen a adoptar actituds pensants, introspectives i de resignació. Els àngels dolguts, una altra variant que sorgeix d’aquests àngels, evolucionen especialment en l’època del Modernisme i el Simbolisme, transmetent sentiments abstractes com la desolació, la desesperació i el plor (70).

L’escultura que podria haver estat el precedent per a la resta d’escultures funeràries que es van erigir posteriorment amb aquesta temàtica es troba en el “Cimitero acattolico di Roma» i va ser elaborada per William Wetmore Story en homenatge a la seva esposa Emelyn, morta el 1895 (71). Probablement Wetmore va inspirar-se en l’obra «Danaïde» d’Auguste Rodin, realitzada el 1889, que també va servir d’inspiració per a que Josep Llimona realitzes l’escultura «Desconsol», partint d’una obra funerària que ell mateix va esculpir l’any 1903 per a la tomba de Mercedes Cases de Vilanova al Cementiri de Montjuïc (72).

María Currubi Badals de Matas va adquirir els solars número 17 i 18 del Cementiri d’Horta l’any 1941 per construir el seu panteó familiar, encarregant-li el projecte a l’arquitecte Pedro Ricart Biot (73), arquitecte especialitzat en la realització de teatres i cinemes com per exemple el “Frontón Principal Palacio” (74), el “Palacio Balaña” (75) o el “Teatro Borràs”(76). També va fer una construcció funerària per a la família de Concepción Monrás Mayor (77) al Cementiri de Monjuïc.

Tomba de la Família de Joan Joseph Vives i Teresa Morera . Número 36
Bust de Joan Josep Vives presidint al tomba familiar. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Just davant de l’imponent panteó de la Família de Rafael Sabadell trobem l’únic retrat del Cementiri d’Horta. Es tracta d’un bust realista de Joan Joseph Vives (1898-1948), realitzat en marbre, d’escultor desconegut i projectat per l’arquitecte municipal de Parcs i Jardins Luis Riudor Carol. El panteó va ser encarregat l’any 1948 per Teresa Morera, esposa de Joan Joseph Vives, pocs dies després de la mort del seu espòs (78). Joseph tenia tres fills anomenats Maria, Miguel i Aurora i va treballar a la “Manufactura de Articulos de Viaje Bayer, S.A” i a la “Industrial Marroquinera S.A” (79).

Sobre el fotògraf Andrés Paredes Úbeda: APU Barcelona

Referències

(27) La Vanguardia, 21 de juliol de 1901

(28) COSTA OLLER, Francesc. El llibre de les famílies de Mataró, 2017 p. 45

(29) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó: número d’expedient 010.

(30) PÉREZ SAMPER, María de los Ángeles. “Vida cotidiana y sociabilidad de la nobleza catalana del siglo XVIII: el Barón de Maldà”. Pedralbes: revista d’història moderna, [en línia], 2003, Núm. 23, p. 433, https://www.raco.cat/index.php/Pedralbes/article/view/101735 [Consulta: 30-07-2020].

(31) “Obras en los cementerios”, La Vanguardia, 28 de octubre de 1912, p. 8.

(32) Arquitectura y Construcción, Març 1913

(33) RÀFOLS, J. F. Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña: desde la época romana hasta nuestros días, Barcelona, Millá, 1951-1954.

(34) MARTÍ I LÓPEZ, Elisa. El Cementiri de Montjuïc: somnis de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona. Cementiris de Barcelona, 2008, p. 221.

(35) BLANCO, Yovanna “Viajes Marsans, 100 años de historia penden de un hilo” Expansión, 25 de Abril de 2010, [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: https://www.expansion.com/2010/04/25/empresas/industria/1272227594.html

(36) “Los Cementerios”, La Vanguardia, 28 de octubre de 1915, pp. 6-7.

(37) CAÇADORS d’HERMES, diversos autors, La Barcelona d’Hermes, Barcelona, Alberti Editor, 2016 p. 211

(38) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Número d’expedient: 9652

(39) CATALÀ BOVER, Lídia, Josep Campeny Santamaría: Igualada 1858-Barcelona 1922, Tesis de doctorat, Universitat de Barcelona. Departament d’Història de l’Art, 2000, pp. 406,566, 570.

(40) La Vanguardia , 4 de Febrer de 1938.

(41) Informatiu de l’Associació de Veïns i Amics del Putxet, número 50, gener de 2017, p.6

(42) BARALLAT Y FALGUERA, Celestino. Principios de botánica funerària, Barcelona, Esditorial Base,1984, pp. 64,65,72.

(43) Catàleg d’obres d’Enric Sagnier [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: http://www.enricsagnier.com/

(44) La Vanguardia, 27 de gener de 1898, p. 2

(45) DÍEZ i QUIJANO, Desideri. Les Masies d’Horta, (Historia d’Horta, III), Barcelona, El Tinter, 1986

(46) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Número d’expedient 013

(47) CIRLOT, Juan Eduardo. Diccionario de símbolos,Siruela, 2004, p. 334

(48) SANTOS, Imma; VÀZQUEZ ,Aureli. La Barcelona invisible, L’Arca, 2017

(49) Diario oficial del Ministerio de la Guerra, 2 de octubre de 1900.

(50) La Vanguardía, 21 d’abril de 1881

(51) La Vanguardia, 16 de març de 1892, p. 2

(52) “Obras en los cementerios”, La Vanguardia, 26 de octubre de 1913, p.10.

(53) Es té constància que va construir dos panteons al Cementiri de Montjuïc per la família de Matilde Gruillón i la família de Ferran Martorell Otzet. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona expedients 7509 i 19767.

(54) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Número d’expedient: 9047

(55) Al cementiri de Torrero a Saragossa es va col·locar una còpia d’aquesta escultura per a la família de Don Alberto Aladrén.

(56) CLARASÓ, Noel. Enric Clarasó i Daudí, Barcelona, Edit. de Nou Art Thor, 1982

(57) CLARASÓ I DAUDÍ, Enric, Notes viscudes, Barcelona, Llibreria Catalònia, 1934, p.79: Segons l’escultor va realitzar per diferents cementiris “Estatues, relleus i molts Sant Cristos”.

(58) Oliva Andrés, Montserrat. Patrimoni i gestió cultural del Cementiri de Montjuïc: rutes per l’escultura de la mort, Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Treball de fi de Master en Gestió Cultural.

(59) La Vanguardia, 29 de maig de 1928, p. 13

(60) La Vanguardia, 19 juliol de 1934, p. 15

(61) D’aquesta casa només es conserva el mur exterior i els seus esgrafiats, i les columnes que presideixen l’entrada.

(62) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Número de registre 1280/1900; Nombre d’expedient /dossier 1280.

(63) BARALLAT Y FALGUERA, Celestino. Principios de botánica funerària, Barcelona, Esditorial Base,1984, p.63.

(64) CHEVALIER, Jean. Diccionario de los símbolos. Barcelona, Editorial Herder, 1986 (2º Edició). p. 564.

(65) Diari Avui, “LA SAGA DE COTONERS: De Miró-Sans a Llauder. L’artifex del Camp nou». 2006. p.18.

(66) PRIETO LÓPEZ, Juan Ignacio. “El mejor campo del mundo: Francesc Mitjans y el proyecto del Estadio del Futbol Club Barcelona”. DPA: Documents de Projectes d’Arquitectura, 2015, núm. 31, pp. 92-99.

(67) LUQUE. Xavier G, Adiós al padre del Camp Nou, La Vanguardia deportes, 21 novembre de 2006, p. 50

(68) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Número d’expedient 006.

(69) Almanaque del Diario de Barcelona, 1903, p.85.

(70) FREIXA, Mireia. “Escultura funeraria en el modernismo catalán”, Fragmentos, Madrid, 1984; Oliva Andrés, Montserrat & Freixa, Mireia “L’àngel de la mort: Una anàlisi a l’entorn de la l’escultura funerària del modernisme”, Modern Sculpture and the Question of Status, Col·lecció singularitats, p. epíleg. 2018. Disponible en línea: http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=08812

(71) ÁLVAREZ RODRÍGUEZ, María Victoria. “Iconografías angélicas de los siglos XIX y XX en el «Cimitero Acattolico» de Roma psicopompos, triunfantes, dolientes y seductores”. El Futuro del Pasado: revista electrónica de historia, 2015. pp. 228-229.

(72) OLIVA ANDRÉS, Montserrat. Escultura funeraria del cementerio de Montjuïc en el “fin-de-siècle: un estado de la cuestión. (Treball fi de grau). Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament d’Història de l’Art, 2016.

(73) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Número d’expedient: 17644

(74) La Vanguardia, 16 d’octubre de 1969, p. 2

(75) La Vanguardia, 12 desembre de 1965, p. 52

(76) La Vanguardia, 12 març de 1953, p.17

(77) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Número d’expedient 36336

(78) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Número d’expedient 25420

(79) La Vanguardia, 14 octubre 1948, p. 9

BIBLIOGRAFIA

-ÁLVAREZ RODRÍGUEZ, María Victoria. “Iconografías angélicas de los siglos XIX y XX en el
«Cimitero Acattolico» de Roma psicopompos, triunfantes, dolientes y seductores”. El Futuro del Pasado: revista electrónica de historia, 2015. pp.228-229.
-AAVV. Els barris de Barcelona: Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris, Volum 3, Enciclopèdia
Catalana, 1997, p. 115
-BARALLAT Y FALGUERA, Celestino. Principios de botánica funerària, Barcelona, Esditorial
Base,1984, pp.64,65,72.
-BOHIGAS, Oriol. “Los cementerios como catálogo de arquitectura”. Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, número 17, Enero-Febrero de 1973.
– BORRÀS i TORELLÓ, Mingo. Gent popular d’Horta, Barcelona, Hortavui, 2004
– BULTÓ i BLAJOT, Maria Rosa. “El antiguo término de Horta y su parroquia de San Juan”
(Cuadernos de arqueología e historia de la ciudad VII), Barcelona, Museo de Historia de la Ciudad, Seminario de Investigación, 1965, pp. 59-79
-BORRÀS i TORELLÓ, Mingo. Cròniques d’Horta, Barcelona, El Tinter, 2007
-CAÇADORS d’HERMES, diversos autors, La Barcelona d’Hermes, Barcelona, Alberti Editor, 2016, p.211
-CABALLE Y CLOS, Tomas. EVOCACIONES HISTORICAS BARCELONESAS, Barcelona, Fomento de la Producción Española, 1941.
-CASINOS, Xavi. “Un siglo de tenis sobre el antiguo cementerio de Horta”, La Vanguardia”, Edició digital, 19 de novembre de 2016.
Col·lecció de carrosses fúnebres : cementiris de Barcelona , Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Cementiris de Barcelona, 2013 p.11.
-CATALÀ BOVER, Lídia, Josep Campeny Santamaría: Igualada 1858-Barcelona 1922, Tesis de doctorat, Universitat de Barcelona. Departament d’Història de l’Art, 2000, pp. 406,566, 570.
-CHEVALIER, Jean. Diccionario de los símbolos. Barcelona, Editorial Herder, 1986 (2º
Edició). p. 564.
-CIRLOT, Juan Eduardo. Diccionario de símbolos, Siruela, 2004, p. 334
-COL.LECTIU CULTURAL I ECOLOGISTA AGUDELLS, La Torre Subirana i L’antic Casal Dels
Horta
. [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: http://col.lectiuagudells.blog.cat/2012/08/14/la-torresubirana-i-lantic-casal-dels-horta/
-CONTEL, JOSEP M. “L’església d’Horta”, Ajuntament de Barcelona, Juliol de 2007 [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: https://ajuntament.barcelona.cat/horta-guinardo/ca/coneixeu-el-districte/lahistoria/episodis-historics/lesglesia-dhorta.
-COSTA OLLER, Francesc. El llibre de les famílies de Mataró, 2017 p.45
-CLARASÓ I DAUDÍ, Enric, Notes viscudes, Barcelona, Llibreria Catalònia, 1934, p.79:
-CLARASÓ, Noel. Enric Clarasó i Daudí, Barcelona, Edit. de Nou Art Thor, 1982.
-DÍEZ i QUIJANO, Desideri. Els transports a Horta, Barcelona (Historia d’Horta, IV), El Tinter, 1987
-DÍEZ i QUIJANO, Desideri. L‘escut heràldic d`Horta (Historia d’Horta, I), Barcelona, El Tinter,
1985
-DÍEZ i QUIJANO, Desideri. El que ha estat i és Horta, Barcelona, Graó, Stat. Cooperativa, 1981
-DÍEZ i QUIJANO, Desideri. Les Masies d’Horta, (Historia d’Horta, III), Barcelona, El Tinter, 1986
-DÍEZ i QUIJANO, Desideri. La cultura popular a Horta (Historia d’Horta, IX), Barcelona, El Tinter, 1990
-ENCICLOPÈDIA CATALANA “Josep Maria Folch i Brossa”, [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0027307.xml
-FERNÁNDEZ-CUADRENCH, Jordi “L’estat que no va ser: catalans i occitans entre els segles VIII i XIII. A propòsit del vuitè centenari de la batalla de muret, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, nº25, 2014, pp. 47-85
-FREIXA, Mireia. “Escultura funeraria en el modernismo catalán”, Fragmentos, Madrid, 1984
-FREIXA, Mireia ; OLIVA ANDRÉS, Montserrat “L’àngel de la mort: Una anàlisi a l’entorn de la
l’escultura funerària del modernisme”, Modern Sculpture and the Question of Status, Col·lecció singularitats, p. epíleg. 2018. Disponible en línea: http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=08812
-HUERTAS CLAVERIA, J.M. – FABRE, Jaume. Tots els barris de Barcelona II, Barcelona, Edicions 62, 1976
-LUQUE. Xavier G, Adiós al padre del Camp Nou, La Vanguardia deportes, 21 novembre de 2006, p. 50
-MARTÍ I LÓPEZ, Elisa. El Cementiri de Montjuïc: somnis de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona. Cementiris de Barcelona, 2008, p. 221.
-MATEO, Gemma. “A l’entorn d’Horta medieval”. Finestrelles, [en línia], 2009, Núm. 14, pp. 199-15, https://www.raco.cat/index.php/Finestrelles/article/view/214679
-OLIVA ANDRÉS, Montserrat. Escultura funeraria del cementerio de Montjuïc en el “fin-de-siècle: un estado de la cuestión. (Treball fi de grau). Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament d’Història de l’Art, 2016.
-PÉREZ SAMPER, María de los Ángeles. “Vida cotidiana y sociabilidad de la nobleza catalana del siglo XVIII: el Barón de Maldà”. Pedralbes: revista d’història moderna, [en línia], 2003, Núm. 23, p. 433, https://www.raco.cat/index.php/Pedralbes/article/view/101735 [Consulta: 30-07-2020].
-PRIETO LÓPEZ, Juan Ignacio. “El mejor campo del mundo: Francesc Mitjans y el proyecto del Estadio del Futbol Club Barcelona”. DPA: Documents de Projectes d’Arquitectura, 2015, núm. 31, pp. 92-99.
-RÀFOLS, J. F. Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña: desde la época romana hasta
nuestros días
, Barcelona, Millá, 1951-1954.
-RICO VÁZQUEZ, M i ROIG LERONES, M. El cementiri del Masnou, un museu a l’aire lliure
(segles XVIII-XXI)
, Masnou, Ajuntament del Masnou, Patronat Municipal. 2006, p. 161
-RUIZ-DOMÈNEC, José Enrique. Quan els vescomtes de Barcelona eren Història, crònica i
documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII
, Lleida, Pagès Editors, 2016. pp.161-162.
-SANTOS, Imma; VÀZQUEZ ,Aureli. La Barcelona invisible, L’Arca, 2017

FONTS DOCUMENTALS

Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó.:
-Actes 1863 i 1864. Número d’expedient: Vol 07 i Vol 08
-Actes 1867. Número d’expedient: Vol 11
-Actes 1865. Número d’expedient: Vol 09
-Número d’expedient 006.
-Número d’expedient 010.
-Número de registre 1280/1900
-Número d’expedient 013
-Número d’expedient 006.
Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona:
-Número d’expedient: 9652
-Número d’expedient: 17644
-Número d’expedient 36336
-Número d’expedient 25420
-Número d’expedient 7509 i 19767.
-Número d’expedient: 9047

PREMSA

Almanaque del Diario de Barcelona, 1903, p.85.
Arquitectura y Construcción, Març 1913
-BLANCO, Yovanna “Viajes Marsans, 100 años de historia penden de un hilo” Expansión, 25 de Abril de 2010, [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a:
https://www.expansion.com/2010/04/25/empresas/industria/1272227594.html
Costa de Ponent, segona època, número 4. 21 de juliol de 1917.
Diari Avui, “LA SAGA DE COTONERS: De Miró-Sans a Llauder. L’artifex del Camp nou». 2006, p.18.
Diario oficial del Ministerio de la Guerra, 2 de octubre de 1900.
Informatiu de l’Associació de Veïns i Amics del Putxet, número 50, gener de 2017, p.6
La Vanguardia, 21 d’abril de 1881
La Vanguardia, 16 de març de 1892, p. 2
La Vanguardia, 27 de gener de 1898, p. 2
La Vanguardia, 21 de juliol de 1901
-“Obras en los cementerios”, La Vanguardia, 28 de octubre de 1912, p. 8.
-“Obras en los cementerios”, La Vanguardia, 26 de octubre de 1913, p.10.
– “Los Cementerios”, La Vanguardia, 28 de octubre de 1915, pp. 6-7.
La Vanguardia, 29 de maig de 1928, p. 13
La Vanguardia, 19 juliol de 1934, p. 15
La Vanguardia , 4 de Febrer de 1938.
La Vanguardia, 14 octubre 1948, p. 9
La Vanguardia, 12 març de 1953, p.17
La Vanguardia, 2 de novembre de 1957, p.19
La Vanguardia, 1 de novembre de 1958, p.18
La Vanguardia, 12 desembre de 1965, p. 52
La Vanguardia, 16 d’octubre de 1969, p. 2

El Cementiri d´Horta

Introducció

La investigació del Cementiri d’Horta va ser publicada l’any 2020 al web «Art Funerari», projecte dut a terme per la Universitat de Barcelona. Les fitxes van ser elaborades per Andrés Paredes Úbeda qui es va encarregar de la recerca històrica i fotogràfica i Montserrat Oliva Andrés qui va realitzar la descripció historicoartística i l’anàlisi de les obres d’art. Actualment, el web «Art Funerari» no està operatiu i, per aquest motiu, s’ha publicat la investigació del Cementiri d’Horta al blog «Fenix Art» per reivindicar l’autoria dels investigadors.

Degut a l´extensió del treball el qual, i gràcies a una exhaustiva tasca de recerca dels seus autors, ha permès donar a conèixer informació inèdita fins al moment, aquesta investigació es publica en dues entrades consecutives la segona de les quals, El cementiri d´Horta. Tombes i panteons, conté la Bibliografia complerta, Fonts documentals i Premsa.

El cementiri d´Horta parteix d ´un estudi previ dels mateixos autors: Paredes, Andrés; Oliva Andrés, Montserrat. <<Redescobrint el cementiri d´Horta>>. EL POU, Publicació del Grup d´Estudis de la Vall d´Horta i la Muntanya Pelada, 2019, Núm. 9, 56 – 58

I també d´un treball d´investigació anterior, dut a terme pel fotògraf Andrés Paredes, i que va revel.lar informació desconeguda fins aleshores. Aquesta investigació va permetre entre altres qüestions, identificar amb base documental qui va cedir els terrenys per a la construcció del nou cementiri, cessió que sempre s´ha atribuït erròneament al marquès de la Vall de Ribas. La recerca es va publicar a: Paredes, Úbeda, Andrés. <<Cementiri d´Horta, la memòria silenciosa>>. EL POU, Publicació del Grup d´Estudis de la Vall d´Horta i la Muntanya Pelada, 8 desembre 2018, Núm. 8, p. 55 – 60

El vell cementeri parroquial d’Horta

L’església inicial de Sant Joan d’Horta consta que fou fundada al voltant del segle X. Va patir atacs en successives incursions fetes pels almoràvits (1), especialment fruit de les es comeses patides entre 1107 i 1115 que acabaren amb el setge de Barcelona (2). Com a resultat d’aquests atacs l’esglésiaq uedà força malmesa. A finals del segle XII l’església fou reconstruïda per Guillem d’Orta, llinatge que va donar nom al territori, i finalment fou consagrada el 1260. La torre de defensa dels Orta es va transformar en un mas fortificat i en escriptures successives les propietats apareixen com“D ominus domus d’Orta” (3). Conforme passaren els anys la casa senyorial i les terres de cultiu varen ser conegudes com a Can Cortada.

L’antiga església de Sant Joan d’Horta estava situada al final de l’actual carrer Campoamor i era sufragània de la parròquia de Sant Genís dels Agudells, però finalment l’any 1860 es du a terme definitivament el procés de disgregació. El petit cementiri del poble de Sant Joan d’Horta, com era habitual en l’època, estava situat en un terreny annex a l’església.

Hi consten enterraments de la família Orta des del segle XIII: el 13 de desembre de 1208 Pere Orta (possiblement fill de Guillem d’Orta) va ser enterrat a la capella de Sant Joan d’Horta seguint les indicacions que va deixar anotades en el seu testament. Va destinar cinquanta sous per pagar el cost del seu enterrament, a més de concedir una donació de nou sous a l’església. Al seu fill Bernat (nou senyor d’Orta) li va deixar totes els seus béns excepte la pròpia capella de Sant Joan d’Horta (4).
.
En terrenys de l’església vella es va establir en 1912 el Club de Tennis Horta (5) (actualment anomenat “Nick Club Padel Barcelona”). El seu campanar, que havia resistit l’envestida de les flames de Setmana Tràgica el 1909, seguia dempeus embellint el paisatge, però lamentablement un element tant important i representatiu fou derruït i desaparegué el 1929.

Actualment es poden contemplar les últimes restes de l’església entre les quals destaca la que va ser en el seu moment la porta del cementiri parroquial, darrera el mur del club situat en el carrer Rembrandt (6). Aquestes ruïnes es distribueixen entre la paret de l’antiga rectoria i les instal·lacions esportives del club.

Han passat ja molts anys i encara avui no s’ha fet res per dignificar un espai amb tanta història malgrat les reivindicacions dels veïns.

Las cercanías de Barcelona. Imatge procedent de: https://ahcbdigital.bcn.cat/es/biblioteca/detalle/ahcb-d006747 BIBLIOTECA DIGITAL ARXIU HISTÒRIC DE LA CIUTAT DE BARCELONA. Guía-cicerone descriptiva, estadística è histórica del forastero. Autor: Josep Fiter Inglès. Editor Casa Provincial de la Caridad, 1888, nº de pàgines, 144
La nova església de Sant Joan d’Horta

La primera església de Sant Joan d’Horta va ser construïda al segle X però no va ser consagrada fins l’any 1260. Estava situada a prop de Can Cortada però quedava allunyada del nucli més poblat del municipi. En conseqüència es va decidir construir una nova església més a prop dels ciutadans. El 24 de juny de 1905 es va col·locar la primera pedra, que procedia de l’antic edifici de l’església, en un terreny cedit pel comte de la Vall de Merlès. Per a la construcció del nou temple es van fer servir part de les pedres de l’antiga parròquia.

En la primera dècada del segle XX, Horta encara conservava el seu renom de lloc saludable i tranquil, allunyat dels moviments reivindicatius que patia la ciutat de Barcelona. Malgrat tot no es va lliurar dels fets luctuosos de la Setmana Tràgica el 1909 que van comportar l’incendi de l’antiga església parroquial i el convent de les Dominiques del carrer Campoamor.

L’incendi de l’antiga església va esperonar les obres de la nova, i finalment el 16 de gener de 1911 es va inaugurar una part del nou temple. El mateix dia, l’arquitecte Ramón Riudor, encarregat de la seva construcció, va deixar el projecte per motius de salut i fou rellevat pel reconegut arquitecte Enric Sagnier (7) que dirigí les obres a partir de llavors. L’any següent s’edificà la casa rectoral i es van col·locar a l’església vidrieres procedents de la casa Rigalt i Granell. La inauguració del conjunt va tenir lloc en octubre de 1917.

Per a la seva construcció es va comptar amb donacions i aportacions de molts feligresos. Per posar un exemple, les senyores Concepció i Anna Planàs Armet, propietàries de Can Marcet, feren donació de l’altar del Sant Sagrament amb la imatge de la Mare de Deu dels Dolors.

Durant la Guerra Civil el temple fou novament incendiat. Afortunadament poc després de la fi del conflicte s’inicià la seva reconstrucció. El 1980 s’inaugurà la portalada i el timpà de la façana, obra del pintor J. Torras i Viver (8).

Nova església de Sant Joan d´ Horta. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda
El nou Cementiri d’Horta

A mesura que la població d’Horta va anar creixent el cementiri es quedà sense espai per donar sepultura a ningú més. Igualment les condicions pèssimes d’algunes tombes (9).
També eren font de preocupació com demostren escrits de 1863 i 1864 (10). A causa de l’evident estat de degradació d’aquest cementiri, el 8 de febrer de 1865 es pren la decisió de construir-ne un de nou.

La cessió del terreny per a la construcció d’aquesta nova necròpoli se sol atribuir al Marquès de la Vall de Ribes però molt poblament va ser Don Mariano de Oriola i de Cortada (11) qui va tenir aquest gest, tal i com es pot llegir en les actes del municipi: “en el campo de Don Mariano de Oriola y de Cortada sito en las inmediaciones de la cantera de Baliarda” (12)

El nou Cementiri d’Horta va ser inaugurat l’any 1867. Es troba ubicat en el barri d’Horta en el districte d’Horta-Guinardó de la ciutat de Barcelona, en l’entorn immediat de la vessant de Collserola. El seu nivell de protecció s’inscriu dins de la categoria de “Béns amb elements d’interès (C)” (13).

Aquest cementiri te planta rectangular, tot i que el costat oposat a la porta te una lleugera inclinació, podent-se definir per tant també com a un trapezi rectangular. Queda dividit, per dos eixos, un longitudinal i l’altre transversal, que el creuen completament, en quatre illes. En aquestes quatre illes es troba la part monumental amb les tombes i panteons. Com succeeix en la majoria de cementiris, una filera de nínxols envolten la necròpolis exercint la funció de mur del recinte. Els vèrtexs del cementiri s’han destinat a les instal·lacions logístiques i administratives, havent-s’hi ubicat un magatzem, un edifici per serveis i un accés pels cotxes.

El nou cementiri inaugurat el 1867. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

En un inici la porta d’entrada al recinte es va disposar pel costat de muntanya prop de cal Notari. En aquest indret es situava un burot, estructura generalment formada per una barraqueta de fusta i instal·lada en els accessos a les poblacions on uns funcionaris anomenats «panots» s’encarregaven de recaptar «l’impost de pas». És a dir, el burot feia funcions de duana i control de mercaderies. En el llibre «Gent Popular d’Horta», Mingo Borràs (14) descriu la situació que es produïa en alguns enterraments quan el carretó que carregava el difunt arribava al burot. Atès que la llei marcava que havia de pagar el dret de transport, per estalviar-se l’impost es descarregava el fèretre i es duia sobre les espatlles o es transportava en un petita carreta que empentava el propi personal del sepeli fúnebre.

A mitjans del segle XX, l’accés es canvià a la banda contrària del cementiri. Atès que l’atri de l’antiga entrada ja no s’utilitzava, en aquell punt s’hi instal·là la capella.

Amb el pas dels anys el recinte funerari es convertí en un espai integrat en la comunitat. Ciutadans vinculats amb la història d’Horta (polítics, intel·lectuals, artistes o industrials) hi tingueren la seva última morada, mentre que famílies benestants decidiren reposar eternament en el bucòlic cementiri i encarregaren la construcció de notables i elaborats monuments funeraris. Un passeig entre les sepultures més antigues significa realitzar un viatge de més de cent cinquanta anys descobrint una part de la història d’Horta.

La porta del Cementeri d’Horta

L’actual porta del Cementeri d’Horta va ser construïda molt probablement al voltant de l’any 1958, quan es va canviar l’accés a la part contraria d’on havia estat situat fins llavors, al costat de l’antic camí. L’antic espai es va aprofitar per construir-hi una petita capella (15).

S’accedeix al cementiri per mitjà d’una porta d’estil neoclàssic realitzada amb el sistema arquitectònic d’arquitravat. Dues pilastres situades en els seus extrems i recolzades sobre uns pedestals exerceixen la funció d’element de suport del conjunt. Un petit mur, compost per una filera horitzontal de carreus amb les juntes alineades, les separa de dues pilastres mes. Aquestes dues pilastres interiors, i de dimensions més reduïdes, són d’estil toscà i reposen sobre un pedestal mentre flanquegen la porta central de ferro.
Pel que fa als elements suportats, l’entaulament està format per un arquitrau i un fris no ornamentat sobre el qual descansa un frontó. En els extrems del frontó hi ha dos pinacles que imiten la forma d’una urna funerària. El frontó esta coronat per una creu llatina enquadrada.

Porta del cementiri d´Horta. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

El disseny de la façana es repeteix en la part interna del cementiri de manera que hom veu el mateix quan hi entra que quant surt. La porta te dos dependències que la flanquegen i que actualment es destinen a serveis i oficines.

El neoclassicisme no només va ser un estil molt present en la renovació de les ciutats catalanes a la primera meitat del segle XIX sinó que també va ser l’estil protagonista dels primers cementiris catalans, especialment pel seu estret vincle pagà amb la mort i la seva simbologia. El Cementiri del Poblenou, el de Girona i el de Mataró en són un bon exemple.

Porta d´accés al cementiri d´Horta vista des de l´interior del recinte. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda
La capella del Cementiri d’Horta

L’any 1957 Santiago Udina, responsable dels cementiris de Barcelona, va ordenar que en els cementiris de la ciutat que no tinguessin capella se n’hi construís una. “La Vanguardia” va deixar testimoni d’aquest fet.

Durante el mandato de don Santiago Udina, como teniente de alcalde de Cementerios este edil hizo cuestión de honor el que las necrópolis barceloneses tuvieran impecablemente organizados los Servicios religiosos que son fundamentales por su condición de recinto sagrado. Así primero por iniciativa del señor Udina se habilito una capilla en el cementerio de Horta que fue bendecida por el señor arzobispo y ahora se completa el servicio”(16).

A la banda oposada a la porta i en posició simètrica a aquesta, trobem la capella d’estil eclèctic formada per un parament llis de carreus regulars. Construïda l’any 1958, fou situada en el mateix emplaçament on abans hi hagué un antic accés. Novament “la Vanguardia” explicava aquest fet:

En el Cementerio de Horta, aprovechando el atrio de entrada al mismo, que había quedado sin utilización, al trasladar el acceso a la necrópolis a la parte contraria, se ha habilitado una capilla, como propia del Cementerio, ya que el mismo carecía de ella. Se trata de un pequeño local, en el cual cabe justamente el altar y el celebrante con sus ayudantes y se colocará en el mismo la imagen del Santo Cristo. La bendición tendrá lugar con motivo de estas fiestas, el día de Todos los Santos por la tarde, a las cuatro y media, al término de la procesión de visita al Cementerio que la parroquia de Horta organiza todos los años en esta festividad” (17).

S’accedeix a la capella a traves d’una porta de ferro emmarcada per un arc de punt rodó que descansa sobre un sòcol sobresortit. La clau de l’arc te forma de trapezi isòsceles invertit i està decorada amb el relleu d’un crismó: un monograma de Crist realitzat amb les dues primeres lletres del seu nom en grec. La coberta és plana amb un frontó format per una cornisa motllurada amb formes sinuoses d’inspiració barroca. En el seu interior hi ha un altar d’influència clàssica realitzat en marbre.

Capella del cementiri d´Horta construïda el 1958 on antigament hi hagué un accés al recinte. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda
Qui va construir el Cementiri d’Horta?

Sembla que ningú s’ha plantejat qui va ser l’arquitecte que va construir el Cementiri d’Horta. Segons les actes del Ple de Sant Joan d’Horta de l’any 1867, data de la construcció de l’actual cementiri, s’esmenta que el mestre d’obres del municipi en aquell moment era Josep Maria Folch i Brossa. També es menciona que començaria a treballar conjuntament amb el mestre d’obres Federico Farreras. Podem deduir doncs que com va succeir en altres cementiris catalans molt probablement els mestres d’obres municipals mencionats foren els encarregats de dur a terme aquesta empresa. En aquestes actes també s’esmenta que Federico Farreras va rebre un pagament per la col·locació d’una creu en el Cementiri (18).
Tot i que la hipòtesi te consistència, no hi ha cap plànol ni document amb informació addicional que la verifiqui.

Josep Maria Folch i Brossa, mestre d’obres titulat l’any 1855, va realitzar un centenar d’obres a Gracia, Sant Gervasi de Cassoles i Barcelona. També publicà diversos escrits sobre arquitectura entre els que destaquem “Álbum de arquitectura o Vignola de los arquitectos” realitzat l’any 1864 (19), on ell mateix es presenta com a mestre d’obres, director de caminis veïnals i agrimensor. Pel que fa al Cementiri d’Horta, Folch va supervisar la construcció del panteó de la família Rafael Sabadell l’any 1868 (20), just un any després de la seva inauguració, fet que també el vincularia amb la creació de la necròpolis.

Federico Farreras y Vilallonga va treballar profusament a la ciutat de Barcelona. Segons els arxius existeixen més de cinc-cents treballs en els que va col·laborar o va donar el seu vistiplau com a mestre d’obres municipal. Probablement va realitzar dos creus: la creu, actualment il·localitzable, mencionada a les actes del Ple de Sant Joan d’Horta de l’any 1867, i la creu de la tomba de Gaietà d’Amat i d’Amat. També va realitzar la construcció del Panteó de la família Crehuet. El seu vincle amb el Cementiri d’Horta és evident ja que va ser enterrat en el nínxol numero 125.

Lápida de Federico Farreras y Villalonga al mateix cementiri d´Horta. Federico Farreras fou el veritable promotor del recinte funerari, tal i com va poder demostrar documentalment el fotògraf Andrés Paredes Úbeda. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda
El transport funerari: de l’antic Cementiri parroquial al nou Cementiri d’Horta

La necessitat de transportar els difunts als nous cementiris, allunyats dels nuclis urbans per motius de salubritat, va originar la creació del transport funerari. L’ajuntament va decretar, l’any 1835, que els cadàvers s’havien de transportar mitjançant carrosses fúnebres, substituint l’ofici de portadors de difunts, es a dir, persones que els portaven sobre les seves espatlles o sobre baiards (21).

Tot i que la mesura no agradà als ciutadans, l’alcalde no canvià la seva decisió, i un any més tard, quan la primera carrossa fúnebre es dirigia cap al camí del cementiri del Poblenou, una gran multitud s’aglutinà en senyal de protesta (22). Amb el pas dels anys el recorregut de la comitiva es va convertir en un entreteniment més per a la població: per a uns com una mostra de respecte a la família i per a als altres com a simple curiositat per contemplar l’espectacle.

Amb la construcció del nou cementiri d’Horta, inaugurat l’any 1867, s’abandonà l’antic cementeri parroquial i es va haver de transportar els difunts amb carrosses fúnebres. A principis de segle XX començà a aparèixer a la premsa una funerària instal·lada a Horta, «La Condal», situada al carrer Fulton número 5. L’any 1917 també hi havia una seu de la Unió d’ Empresaris de Pompes Fúnebres situada al carrer Major d’Horta número 27 (23).

Mingo Borràs explica en el llibre «Gent Popular d`Horta»(24), una anècdota relacionada amb la desapareguda pastisseria Mayol situada al Carrer d’Horta número 57. L’aprenent havia acabat de repartir les comandes i quan tornava de la botiga va trobar-se amb el seu pare, empleat de la funerària, que tornava del cementiri i anava cap a Horta. El noi va voler tornar còmodament amb el carro fúnebre i es va asseure en l’emplaçament on van els fèretres. Els veïns van pensar que l’aprenent estava repartint les comandes amb un carro fúnebre. Sembla ser que aquell dia el noi va fer el seu últim repartiment per la històrica pastissera.

El transport funerari a Horta. Autor de la imatge: Andrés Paredes Úbeda. Recreació d´una fotografia realitzada pel mateix autor
Creu del poble d’Horta. Eix central

En el centre del cementiri, on s’entrecreuen els seus dos eixos, es va erigir una creu llatina de pedra gravada en la seva base pels quatre costats amb la següent inscripció:

Lo dedica al pueblo de S. Juan de Horta, Septiembre de 1880. Marqués del valle de Ribas”. En l’altre costat recorda que fou aixecada el 1880 per “M. Y. S. D. Hermenegildo de Llauder y de Bransí, Marqués del valle de Ribas”.

Creu del poble d´Horta situada a l´encreuament dels dos eixos que travessen el cementiri. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

Es podria deduir a partir d’aquesta inscripció que Hermenegildo de Llauder, Marquès de la Vall de Ribas, va ser el patrocinador del Cementiri d’Horta, ja que ocasionalment es col·locava un monument o una placa en els cementiris en honor dels benfactors que cedien les terres o finançaven la seva construcció, però sembla que aquest no és el cas. Segons la recerca realitzada, l’any d’inauguració del Cementiri els terrenys eren propietat de Marià d`Oriola-Cortada i d’Ibañez-Cuevas (25) (Comte de la Vall de Merlès) qui els van cedir per què s’hi construís la necròpolis, mentre que Llauder només va patrocinar la creu.

Inscripcions que recorden quan el poble d´Horta encara era un municipi independent. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda

El valor patrimonial d’aquesta creu és significatiu donat que es tracta d’un element monumental que recorda el passat d’un municipi independent: el del poble d’Horta. En la majoria de cementiris es col·locaven creus o creus de terme d’un gran valor històric-artístic, tot i que malauradament, degut a la seva antiguitat, el seu origen sovint ha acabat esdevenint incert com succeeix per exemple amb el Cementiri del Masnou (26).

Referències

(1) RUIZ-DOMÈNEC, José Enrique. Quan els vescomtes de Barcelona eren Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII, Lleida, Pagès Editors, 2016. pp. 161-162.

(2) FERNÁNDEZ-CUADRENCH, Jordi “L’estat que no va ser: catalans i occitans entre els segles VIII i XIII. A propòsit del vuitè centenari de la batalla de muret, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, nº25, 2014, pp. 47-85

(3) COL.LECTIU CULTURAL I ECOLOGISTA AGUDELLS, La Torre Subirana i L’antic Casal Dels Horta. [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: http://col.lectiuagudells.blog.cat/2012/08/14/la-torre-subirana-i-lanticcasal-dels-horta/

(4) MATEO, Gemma. “A l’entorn d’Horta medieval”. Finestrelles, [en línia], 2009, Núm. 14, pp. 199-15, https://www.raco.cat/index.php/Finestrelles/article/view/214679

(5) Ibídem.

(6) CASINOS, Xavi. “Un siglo de tenis sobre el antiguo cementerio de Horta”, La Vanguardia”, Edició digital, 19 de Novembre de 2016.

(7) CONTEL, JOSEP M. “L’església d’Horta”, Ajuntament de Barcelona, Juliol de 2007 [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: https://ajuntament.barcelona.cat/horta-guinardo/ca/coneixeu-el-districte/la-historia/episodishistorics/lesglesia-dhorta.

(8) Ibídem

(9) AAVV. Els barris de Barcelona: Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris, Volum 3, Enciclopèdia Catalana, 1997, p. 115

(10) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Actes 1863 i 1864. Número d’expedient: Vol 07 i Vol 08

(11) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Actes 1867. Número d’expedient: Vol 11

(12) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Actes 1865. Número d’expedient: Vol 09

(13) L’any 2010, la nova Llei d’Urbanisme (DECRET LEGISLATIU 1/2010, de 3 d’agost) obre un nou horitzó pel que fa a la protecció patrimonial. Segons indiquen els articles 59 i 71 d’aquesta llei, per a que siguin efectives les mesures urbanístiques es poden crear plans d’ordenació urbanística municipal on hi consti un catàleg de bens a protegir. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona, els plans atorguen quatre categories diferents de protecció: el nivell “A” que correspon als bens culturals d’interès nacional; el nivell “B” que serien els bens culturals d’interès local; el nivell “C” que pertany a una nova categoria, la de be d’interès urbanístic que es competència exclusiva de l’Ajuntament de Barcelona com el cas del Cementiri d’Horta; per finalitzar el nivell “D” que són els bens d’interès documental.

(14) BORRÀS i TORELLÓ, Mingo. Gent popular d’Horta, Barcelona, Editat per Hortavui, imprimeix El Tinter, 2005, tercera edició.

(15) La Vanguardia, 1 de Novembre de 1958, p.18

(16) La Vanguardia, 2 de Novembre de 1957, p.19

(17) La Vanguardia, 1 de Novembre de 1958, p.18

(18) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Número de registre: Vol 11

(19) ENCICLOPÈDIA CATALANA “Josep Maria Folch i Brossa”, [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0027307.xml

(20) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Número d’expedient 006

(21) CABALLE Y CLOS, Tomas. EVOCACIONES HISTORICAS BARCELONESAS, Barcelona, Fomento de la Producción Española, 1941.

(22) Col·lecció de carrosses fúnebres : cementiris de Barcelona , Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Cementiris de Barcelona, 2013 p.11.

(23) Costa de Ponent, segona època, número 4. 21 de juliol de 1917.

(24) BORRÀS i TORELLÓ, Mingo. Gent popular d’Horta, Barcelona, Editat per Hortavui, imprimeix El Tinter, 2005, tercera edició

(25) 25 Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Actes 1867, número d’expedient: Vol11

(26) RICO VÁZQUEZ, M i ROIG LERONES, M. El cementiri del Masnou, un museu a l’aire lliure (segles XVIII – XXI), Masnou, Ajuntament del Masnou, Patronat Municipal. 2006, p. 161